Tomeu Matamalas és un home prolífic amb prou talent demostrat, excessiu fins i tot diria envejosament, en cadascuna d’aquelles facetes artístiques que maneja. Prové del món de la música, dels feliços ritmes anglosaxons dels seixanta, però amb una trajectòria personal indiscutible com a músic compositor de les seves cançons, de les que ens ha deixat dos excel·lents dics: Calabruix i Missatges en clau. També prové del món del dibuix; inspirador amb el traspassat Jaume Ramis de la revista Llunari entre altres iniciatives. Jo he tengut el privilegi d’admirar-lo i actuar amb ell en quatres espectacles que sumaren unes 150 funcions. Per si fos poc aquest bagatge, l’amic Tomeu Matamalas, ens sorprenia ara fa uns anys amb una nova cara de la seva inquietud polièdrica: el Tomeu escriptor. D’un viatge a la bella ciutat de Florència, en va treure un llibre, amb el títol manllevat al poeta Guillem Colom: Les rares pedres fines. Ple de coratge el presentava al premi Blai de Bellver de la ciutat de Xàtiva i el guanyava. No era un premi qualsevol, car estava dotat en més de 10.000€. Aquell pas per la literatura no fou una simple especulació, flor d’un dia, una aventura anecdòtica: uns anys més tard venia un segon llibre, per mi inferior al primer: Bel canto, també premiat amb el Vila de Lloseta de narrativa. L’any 2010, Tomeu Matamalas va presentar la seva tercera novel·la L’illa d’Antígona, i com no podia ser d’altra manera, també premiada. En aquest cas es tractava del premi Pollença de novel·la. Una obra que torna al fil conductor de la primera novel·la, la pintura, un món que l’autor coneix prou bé.

Però qui és Tomeu Matamalas per tenir tant de talent. Doncs us diré que és part damunt tot un gran lector, un home amarat de lectures, que l’han influit de forma positiva. Matamalas és també un home de bon gust; persegueix la bellesa, ho feia/ho fa amb la música i ho fa amb la literatura i jo vos definiria L’illa d’Antígona com una història bella. Tracte de la vida d’Alexis Stravos, pintor grec de l’Àsia menor, nascut a Constantinoble abans de ser envaïda per els turcs. L’obra comença el 1439 quan a Constantinoble on un ferrer anomenat Aquileu, que es dedicar a l’ofici amb un peu a l’artesania i l’altra a l’art, i Electra, la seva dona, decideixen comprar un hereu, i estimar un fill que la vida els nega. Aquest és Alexis. La història és bella com la descripció de Constatinoble com a marc on es troben Orient i Occident, les cultures i les rutes comercials. Un té la idea llegint el llibre d’un cert determinisme, on d’allà on no hi ha no hi surt res, doncs del llibre em podem extreure que una de les idees que ens ofereix l’autor és que la cultura es dóna allà on hi ha una certa riquesa. Aquesta primera part del llibre jo la vaig trobar excel·lent. La descripció de Costantinoble, els colors de les seves aigües, el paisatge urbà és fantàstic. I dolorosa la invasió turca. Alexis es refugia a l’Illa d’Antigona on viurà una experiència aparentment superficial però que es clourà amb el final del llibre, amb l’encontre amb el seu fill engendrat en aquella illa idíl·lica on Alexis no havia trobat la pau, que sí per altra banda troba a Venència, envoltat per l’amor, i els amics, tots ells grans pintors. Amb tot atret per l’Illa d’Antigona voldrà tornar-hi, i és en aquest viatge, ja vell, que es descobrirà a si mateix.

Tercer llibre publicat de Tomeu, tercer premi, tercera obra que parla d’artistes, que parla del Tomeu Matamalas artista, que tan bé conec. Un home que és dóna amb passió a la vida, i per tant s’exposa a recollir moltes més frustracions que no alegries, tot i que aquestes seran abundants. Però és aquest és un món tèrbol, al desemparament moltes vegades de sentiments profunds que produeixen dolor.

Hi ha definicions molt interessants com la bellesa, que Tomeu defineix com a la manca en el rostre de la mutació que produeix el dolor. La felicitat l’absència de por. Parla de bellesa però és una història de dolor: la invasió de Constantinoble per part dels turcs, fent desaparèixer el món infantil i adolescent d’Alexis, la vida i mort del seu amor Irene, el no arrelament a l’Illa d’Antigona, on hi deixarà la seva llavor. Només a Venècia troba l’enganyosa a pau, en plena maduresa de pintor de cert reconeixement i home ric. El retorn final a l’Illa d’Antígona és aquella vida que hagués pogut esser i no ha estat, el mal que patim molts humans de mai viure en plenitud, com si a una altra banda hi hagués més vida de la que ara podem gaudir en les nostres mans.

JOAN GOMILA