Relat: capítol XII

Si no record malament, deixarem el darrer relat parlant de les escoles i dels jocs.

A l’escola, lo correctament polític, era anar els nins amb els mestres i les nines a “Ca ses monges”.

Alguns pares amb el pensament més lliberal anaven amb la senyora Bàrbara o amb el mestre Juncosa. Aquest senyor vivia i feina feina al molí que fa cap de cantó amb el camí del Purgatori i la carretera vella de Son Servera, en front de ca l’amo en Pep Bauçà (Blanc). Tenien un fill un poc més jove que nosaltres, molt amic de tothom, que nomia Joan.

Tant el senyor Juncosa com la senyora Bàrbara, no tenien tantes manies de tenir mesclats els nins i les nines, ni enseyar-lis les mateixes coses.

Aquell temps hi havia aquesta dita: “Té més fam que una mestra d’escola”,  ells es defensaven fent hores de repàs, però es veu que al senyor Juncossa no li anava massa bé i aviat se’n va anar.

Els de la meva edat que havíem complit els vuit anys abans del setembre de l’any 1955, passarem amb el mestre. A nosaltres ens en tocar un de molt cruel que nomia Manresa i era felanitxer. El seu càstig per qualsevol tonteria era el temps del “recreo” (llavors s’anomenava així a la mitja hora per córrer pel carrer), tenir-nos de cara a la paret al carrer, per què ens sentíssim més humiliats, però és que si en veia qualcun que es girés li fotia una bona bescollada, fins que ses mares d’uns quants dels al·lots anar a ca seva i el denunciaren al batlle, llavors anaren a parlar amb el mestre i l’estrenyeren un poc.

Aquest Manresa just va durar un curs, l’any de davant vengué un cosí seu.

Si el primer era més dolent que la carn de xina, l’altre Manresa de bon al·lot que era pareixia colló. També va durar poc.

Llavors va venir en Llorenç Galmés (conier). Don Llorenç, així com anàvem progressant o fent mèrits, te traslladava a damunt l’ajuntament. Allà hi feia la classe als més grandets i els espavilats don Miquel Julià, un senyor vell i malalt. Nosaltres erem uns quaranta i sense càstigs segons quins, ens feia de mig rendir i tothom estava content amb ell.

Fou un senyor que s’atreví en dies assenyalats com els divendres capvespre a donar-nos vocabulari en català. Només vocabulari, però ja era qualque cosa.

Jo era i soc molt futboler i llavors s’organitzava un partit a qualsevol carrer: dues pedres i els llibres i ja teniem porteries. Però en canvi a la plaça de l’ajuntament no ens hi deixaven jugar i el temps de “recreo” era curt.

Al carrer Gabriel Carrió -aquí a on ara es cobren els imposts- fins el cap de cantó, passant pel carrer del Clavell i fins el carrer Ordines, tot eren solars buits.

Jo ben prest vaig organitzar una bona colla d’al·lots per fer lo que durant molts d’anys va ser el famós “Campet”.

En vaig convèncer uns quants (que per cert va resultar que els que feren més no eren gens futbolers).

Lo primer que vaig posar en marxa va ser espedregar aquells solar sense saber de qui eren ni com podia acabar aquella feinada, però com ja vaig explicar a la història de “Sa cova den Pere Bord” el poc seny que tenia, resulta que lo que no tenia de seny ho tenia d’energia i tot d’una ens hi posàrem. Després vaig organitzar les eines necessàries per el projecte. Cadascú duria tot lo que pogués per marcar el camp i fer les porteries. Jo ja tenia uns quants d’arbres ben rectes ullats per fer-ne els pals de les porteries.

Un dugué un fasset, l’altre un xerrac, tatxes, martell, càvec, senalla… amb una paraula, entre tots procuràrem que no ens fes falta cap eina.

Un dissabte capvespre partírem tota la colla amb les eines de tallar i de midar a cercar les fustes per la porteria, necessitàvem deu arbres.

En tallàrem cinc o sis més per si un cas, els carregàrem i ja som partits cal al nostre campet.

Uns es posaren a fer clots, els altres a prendre mides i a clavar tatxes.

Quan ho tenguérem tot preparat, resultà que els pals no s’avenien amb els clot, però tant era. Teniem fassets i càvecs i moltes ganes de fer el campet.

Ho arreglàrem i posàrem les porteries, però llavors va resultar qu eper fixarĺes just teniem terra i pedres. Ens haguérem de conformar i fer-ho així.

Deixàrem per un altre dia marcar el camp, no sabíem molt bé com fer els cercles.

Al proper escrit us contaré com trobàrem les porteries.

3 pensaments a “Relat: capítol XII

  1. No se de quin Mestre me parlas, però si parles de en Manresa, te dire que te fotia una cotrellada lo suficient forta, com per ferte pega en so front a sa paret, per jirarte darrera estan de cara ha sa paret,, per això ses mamas el denunciaren en es Batlle.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.