L’Evangeli conta una paràbola una mica estranya: “un administrador que quan és rebutjat pel seu amo per haver malversat els bens, encara el perjudica del tot per fer-se amics i guanyar-se gent nova, que l’admetin, i així poder sortir d’aquell mal pas”. “Una vegada que ha estat descobert, crida els qui tenien deutes amb el seu amo, i els hi rebaixa la quantitat a tornar. I l’evangeli alaba aquest personatge per la seva astúcia en la utilització del diner que li quedava:” aprofita la riquesa enganyosa per guanyar-se nous amics.”
Què en podem treure de tot això?
Crec que dues idees ben pràctiques i interessants:
Aquesta narració ens adverteix del perill que suposa la cobdícia, la fam desmesurada de diners. I posa davant els nostres ulls un home com tant d’altres, que es deixen corrompre darrera els diners, i fan mal be les seves vides, el negoci, i tots quants havien confiat en ell. L’evangeli deixa ben clar que la cobdícia és una dificultat greu per viure l’honestedat i la justícia.
Però aquesta narració de la paràbola també ens fa comprendre que la persona humana pot fer un ús racional i just de la riquesa, que normalment és font i causa de injustícies tan tremendes. I de fet aquest personatge corrupte de la paràbola, quan es troba estret, compren que hi ha coses molt més importants que els diners que ha tudat i ha fet mal be, o que s’ha embutxacat . I posa tot el seu esforç i tota la seva capacitat i astúcia en recuperar amistats i relacions humanes. Entén que la persona humana i la societat tenen més valor que tot el que puguem tenir. I que tot el que tenim i administram ha d’estar encaminat cap a la persona i la comunitat humana.
És bo no deixar-se embolicar ni corrompre per la cobdícia i la fam de tenir fora mida i posar per davant de tot les relacions personals, la convivència humana, la solidaritat i la justícia.
Si es tinguessin més en compte aquests criteris pot ser les coses anirien d’una altra manera. Molts pensen que l’actual crisi, és molt més que una crisi econòmica. Es tracta d’una crisi social i humana d’un sistema que ens duu a que una minoria de rics acumulin més poder, i que milions de persones acabin compartint fam i misèria. Ni tan sols les societats més avançades tenen capacitat d’assegurar un lloc de feina a tothom. És vergonyós veure com amb la justificació de la crisi s’acaba amb el sistema democràtic, i com augmenten els retalls socials i les privatitzacions interessades de serveis públics, essent sempre les víctimes els més indefensos.
Pot ser aniria be una bona dosi d’humanitat enfront del déu-diner. No es traspassarien tantes “línies roges”: sanitat, educació, jubilats, aturats, centres d’educació especial, assistència domiciliària, etc.