El poeta Guillem Colom, al descriure “La poesia èpico-lírica en la novel·lística de Mn. Salvador Galmés” (monogràfic de Flor de Card, abril de 1974), escull, també, trossets de “Negrures”. A manera de mostra de com Mn. Galmés “sap aliar amb mà destre les situacions més tràgiques als paisatges més ombrívols i desolats de Mallorca”, assenyala:

“Per la banda de xaloc s’estén la marina, de perspectiva plana, llisa, immensa. Per tot arreu apareixen clapes de roca nua, com crosteres de nafres mig curades.
La lluna, quasi en el zènit, brufa de pàl·lida claretat l’estesa de niguls, a redols clars, i a redols apilotats, formant una envelada movible com de colossal pell de geneta.
Una òliba passa fregant amb ala sigilosa el capell del pareller. Poc després, encastellada tal volta en les ruïnes del talaiot, llançava us aspre rèèèc d’esglai i angúnia…
En Ros, per més esforços que feia escoltant i contant ses pròpies petjades, no podria sostreure’s a una preocupació.
El freg de l’òliba i el cant de la gallina li poblaven la imaginació de fantasmes i bubotes…
Clarejava. El gregal dormia.
En Ros arribà al pou i abeurà el parell. Se tirà algunes grapades d’aigua a la cara, i desxondit i fresc continuà el seu camí.
Començà a destriar Ca-Roja, i un record borrós del vespre abans entelà sa memòria.
El mul que ell qualcava pegà una travelada… -Aquesta pècora de mul!. Que també tornarà poruc?. Fa oreieta… Què és allò?
Una volta en rodò del parell el féu botar a en terra.
No gaire lluny la vé, a ella, escapçada.
Enmig del camí jeia el cos de la berganta de Ca.Roja, el vestit descompost i arregussat pel vent. Un tros enfora un fauçò brut de sang i terra roja. Quasi amagat dins el marge, hi afinà el cap, com un pilot de fang vermell, amb la cabellera polsosa i embullada, els uklls entelats en una expressió d’espant suprem.
De la segadura del coll rajaven filets de sang presa”

Fort, no?. Escrit pel “Capellà Capirró” el 1908, quan tenia 32 anys