L’Evangeli utilitza el símbol de la sal i la llum, referit a tots nosaltres. Crec que són símbols vàlids per tots els temps, i també pel nostre.

Amb la comparança de la llum i la sal ens deixa ben clar que la feina, la tasca, la missió dels cristians i de l’església dins el món sencer és ser davant tothom una referència, un testimoni, un signe de l’amor i la bondat de Déu. Si els cristians no vivim les benaurances i els valors de l’evangeli, la nostra professió o confessió de fe és inútil, no serveix per res, com el llum amagat o la sal que ha perdut el gust.

Si dins un món ple d’interessos creats i egoismes, no som un signe de gratuïtat i despreniment i de capacitat de compartir som tan inútils com un llum apagat .

Si dins un món, que respon a la violència amb més violència, més guerra i més atemptats i més odi i venjança, nosaltres no som un signe de diàleg, de comprensió, de tolerància, de perdó, de justícia(entesa com la defensa dels indefensos) i de pau, som com la sal que ha perdut el gust.

Si dins un món a on els qui més tenen i més poden, aferrats al poder, ho decideixen tot i ho imposen als altres, no som un model de defensa dels indefensos i de compromís amb els més desheretats i amb els pobles del Tercer Món, volent una més gran justícia entre les nacions , som com un llum amagat que ha perdut el seu sentit de ser.

Si dins un món que enganya, que diu mentides, que falseja la informació i les notícies, que amaga les pròpies infidelitats i corrupcions i proclama amb altaveu les debilitats dels altres fins a recrear-se’n , si dins un món així no som un signe de veritat, de transparència, de humilitat, d’autocrítica i de conversió personal i comunitària, som com la sal fada o sosa, que només serveix per tirar-la pel carrer i que la gent la trepitgi.
El símbol de la sal i la llum ens fa avinent que som enviats al món a viure el be per tal que tothom conegui, entengui i reconegui el Déu que Jesús ens ha transmès i comunicat, amb entranyes de Pare i Mare. Que mai ens falti la llum per ser llum nosaltres mateixos. Que mai ens falti el sentit de trobar el gust a la vida, per ser nosaltres mateixos sal de la vida.
Diu el papa Francesc que l’església no ha de viure tancada dins ella mateixa i allunyada dels problemes i sofriments, sinó que ha d’oferir la llum genuïna de l’evangeli, “sortint a les perifèries”. Diu que prefereix una església accidentada, ferida i tacada pel fet d’haver sortit al carrer, que no una església malalta perquè s’ha tancat dins ca seva i s’ha aferrat a les pròpies seguretats. No vol una església preocupada en ser el centre i que es va clausurant a sí mateixa en un embolic d’obsessions i procediments.

Jeroni Llambias Vidal