PREGÓ DE LES FESTES DE SON CARRIÓ

1 DE MAIG DE 2015

SA RONDALLA D’EN PERE CATORZE

I LA NECESSITAT D’HEROIS MALLORQUINS

JOAN GOMILA GAIÀ

1. Benvinguda i agraïment

Estimat poble de son Carrió! Ja tornam a tenir festes! (Ho repetim fins que es poble faci al·luleia)

Amics i amigues, homes i dones de sa nostra contrada que feis amb el meu paisatge de cada dia: gent de Son Berga, Son Manxo, Son Sureda i Ses Talaies; de Son Carrió Vell a Can Duai; de Sa Punta a Ca n’Amer , i de Son Tovell i Sa Gruta; Es Rafel Sec, es Molinet i es Puig des Molins, Es Boscarró, Sa Torre Nova, Son Neula i Son Jaques; Son Pussa, Son Violí, Son Amagat…Bones festes!

Estimada família, des Dorets i Sa Caseta, i que sense vosaltres, jo no m’hagués pogut sentir mai tan carrioner com m’hi sent, tot i sa meva profunda condició de manacorí. Externs convidats a festa, gaudiu aquests dies d’un poble solidari com cap altra, ho dic de cor, pensant en el meu sogre en Joan Doret, unes de les millors persones que he conegut mai, i que gràcies a aquest poble, va poder dur una vida plena, tot i la seva difícil malaltia. Gràcies!

Dignes autoritats, vos he deixat els darrers, perquè els maldecaps son vostres i les festes són del poble, i com que encetam festes al poble m’he referit primer. Però jo estic molt content que m’hagueu convidat a fer es pregó; em fa molta il·lusió, és com si em donàssiu públicament diploma de carrioner. I que sigui precisament l’any del tricentenari: perquè enguany fa tres-cents anys que els mallorquins vàrem perdre la guerra davant les tropes espanyoles de Felip V i ens van incorporar a la corona de Castella, perdent tots els nostres drets. Després de 300 anys encara hi som! Carrioners! Mallorquins! Siau qui sou!

2. Un actor, un bufó. Una manera de veure el món des de la cultura i per a la cultura.

Sabeu que el meu ofici és el del teatre, des de múltiples vessants, una d’elles fer d’actor, i aquesta feina és també una manera de veure i viure el món des de la cultura i la llibertat, i per a la cultura i la llibertat. No em puc defugir.

La gent de teatre ha estat sovint admirada, però també molt mal vista. Fins a finals des segle XIX als actors no se’ls permetia esser enterrats al cementeris catòlics, i me pareix que no es fins al segle XVII que a les dones no se’ls permet fer teatre, essent considerades molt sovint, com a dones de mala vida. Encara me’n record que el director de teatre Rafel Duran, un dels genis del municipi, no se’n podia avenir que a Xesc Fortesa li fessin es funerals a la mateixa Seu.

Un actor és incòmode al poder, com una mosca que no s’atura d’emprenyar-nos, perquè un actor és un bufó, que se fica, i té l’obligació de ficar-se amb el mal governants. Sempre n’hi ha hagut de bufons, i fins i tot a les tragèdies de Shakespeare, un dels personatges principals de les seves obres és el bufó, que és l’únic que el rei tolera que se’n riguin d’ell pel mal us del poder. I jo avui que em queda més remei que convidar-vos a festes des de la meva absoluta vocació de bufó, de pallasso de l’espectacle i me’n vull servir d’una rondalla que escrigué n’Alcover, Mossèn, il·lustre filòleg de filiació política conservadora, Canonge de la Seu, i Apòstol de la nostra llengua.

3. La Rondalla den Pere Catorze. Diferent de com la contà Mossèn Alcover.

Hi ha una rondalla ( dins l’aplec de rondalles mallorquines, que es la col·lecció més gran de contes que hi ha a Europa, on hi trobareu les paraules i expressions, que es parlen en tot el territori lingüístic), que és la història d’un súper heroi, un súper heroi mallorquí que s’anomena Pere XVI. Com que contar rondalles és modificar-les jo la contaré des del bufó que som i la mala llet que els temps actuals necessiten.

4. De quan els pares desitjaven tenir un fill i en tenir-ho el dugueren a veure el Rei.

Això era i no era una vegada un matrimoni, que havien vengut de fora, que no podien tenir cap infant. La dona sempre deia a l’home, “ai si jo tengués un fill l’estimaria com catorze, l’alimentaria com catorze, el cuidaria com catorze”. Tant ho va arribar a dir que va tenir un fill, que li posa de nom Pere. I com havia dit ho va fer: ho cuidava com catorze i li donava menjar com si en tengués catorze. Aquell al·lot se va tan gros i rabassut, que cada dia menjava catorze pans i catorze olles de faves, i aquells pares que eren emigrants i molt pobres no el pogueren mantenir i se’n varen anar a veure el rei, que tot s’ha de dir era un bon rei, i creia en l’educació. Li explicaren es cas i el rei els va dir que no passassin ànsia que ell en tendria cura i que podien tornar per veure’l qual volguessin. Sa mare no s’aturava de besar-lo, i li va recomanar que cregués amb tot i en tot, “perquè creure és criança” li recordà sa mare.

5. De com el nou Rei i el seu missatge s’ho volen llevar de damunt.

Però, aquell bon rei se va morí en temps difícils i el poble va voler un altre rei. I una de les primeres coses que va fer va ser desfer-se d’aquell Pere XIV, que els costava tant de mantenir; i es que l’educació sempre ha estat cara, però molt més cara és la ignorància. Res, que el missatge del Rei, un que com el pare d’en Pere XIV també era foraster i havia estat garriguer per devers Lluc, tramaren la següent astúcia.

6. A llaurar tot el regne.

• Pere, tu que menges com catorze, agafa catorze bous i ves a llaurar tota Mallorca.

En Pere agafà catorze bous i ja és partit a llaurar. El rei i el missatge bones rialles pensant que s’ho haurien llevat de damunt una bona temporada. Quan el migdia en Pere XIV va tornar a cal rei, a cercar catorze bous més; ell ja havia llaurat en mig dia mitja Mallorca! Els primers catorze bous ja estaven retuts i cruixits que no podien més! La cara del missatge no la vos podeu imaginar. En Pere va dinar de catorze olles de faves i catorze pans, agafa altres catorze bous i ja va ser partit a llaurar l’altra mitja Mallorca. A l’horabaixa que deim a Mallorca, A fosquet que diuen a Menorca, o a poqueta nit que diuen a València, en Pere ja havia acabat la feina i ja era a palau per poder sopar.

7. De com l’envien al comellar des lleons.

• Això no mos ha sortir massa bé. Res en pensarem una altra ! Varen dir Rei i missatge: “que se’n vagi a cercar llenya an es comellar des lleons!”

Aquell comellar es deia així perquè hi vivien no se quants lleons. Això, a en Pere, no li digueren, i en Pere bon al·lot, com ell no n’hi havia i recordant-se de sa mare que sempre li havia dit que creure és criança, va partir, amb dos parells de muls i un carro llarg, ben llarg, cap en es Comellar. Quan va ser allà desenganxa els muls i ja és partit a fer llenya, i tenia tanta força que no havia de menester destral, abraonava un pi, i el tomava. Quan va tenir el carro ple va anar a cercar els muls i va veure que els lleons se’ls havien menjat.

• “A malanats, no penseu que jo estiri es carro fins a cal rei”. Ell els va agafar per la cabellera, els posa les guarnicions dels muls, els enganxa al carro i bones corretjades a aquells lleons, i cap a cal rei.

Quan el rei i el missatge varen veure que venia amb els lleons enganxats al carro, se feren tanta por que s’amagaran davall el llit. El poble sí que va sortir al carrer i el va rebre com un valent perquè havia duit llenya per tot l’hivern i havia domat els lleons del Comellar. Quan en Pere va pujar ses escales de cal rei i me va trobar aquells dos covards davall el llit li va venir molt de nou, però recordant-se sempre de sa mareta, que sempre li havia dit: creu, que creure és criança, se va tornar a posar a les ordres del rei.

8. De com l’envien a cerca una bossa de doblers d’un castell.

Bon maldecaps, tenien el missatge i el rei, de llevar-se aquell esperit que els hi queia tant tort i començava a guanyar-se ses simpaties del poble. “A veure si mos prendrà sa cadira”, varen pensar, i varen telefonar al Rei Gros, que tenia la Cort a Madrid, envoltat de ministeris i venga impostos cap a allà! I venga bones rialles ells damunt l’esquena dels mallorquins que havien tudat l’illa i ara no hi havia doblers pels estudis dels fills. El Rei Gros els hi va dir que sí, que convenia llevar-se les noses del damunt. Convingueren a posar-li una trampa, i entre tots li varen cercar la feina:

• Digueu-li que vagi a cercar es sobre de doblers que tenim i allà que l’agafin per lladre. -Si que és bona aquesta pensares els dos covards-.

Aquests reis tenien una fortuna de doblers en sobres negres, perquè havien fet molta obra pública, més vegades pensant en saquejar l’estat que en benefici de les persones: aeroports que no hi havia avions, aves sense passatgers, autopistes sense cotxos. I perquè ho feien en això, direu? Idò perquè els malanats que feien les obres els hi tornaven una comissió en un sobre, i cada vegada més rics se feien amb els doblers del poble. Aquells doblers eren a un castell que no hi podia arribar ningú i si venia algú, els guardes tenien obligació de disparar a matar.

• “Pere, li va dir el rei, has d’anar a tal castell que hi tenc un bossa de doblers i la vull tenir aquí”. I en Pere ja és partir a cercar la bossa. Ell quan se va atracar al castell, els soldats li varen començar a disparar. A en Pere, quan li tiraven una bala l’agafava al vol i la tornava cap als soldats, i els soldats li varen començar a tirar bombes, i el mateix feia ell: agafava cada bomba que li tiraven amb la mà i els hi tornava. Ja me direu aquells soldadets quan veren allò: li donaren a les cames, i en Pere va arribar al castell pren la bossa de doblers i va tornar cap a Palau. Però en Pere pensava, “així mateix aquest rei nostro és ben raro, m’envia a cercar sa bossa de doblers i es soldats me disparen, però bé, ho he de fer per ma mare que sempre ha dit que creure és criança!”

Quan el Rei el va veure que entrava a Palau, li diu: “el dimoni ets, tu!” I enfadat com estava li va comença a parlar en foraster, amb una salivera que treia pels queixals…; i en Pere, bé que li va agradar que li parlàs en foraster que era la llengua que son pare i sa mare parlaven entre ells, i l’estimava ben igual que la que havia aprés nascut a Mallorca. Però mai els havia vist treure salivera a son paret i sa mareta!

9. De com l’envien a cercar el dimoni.

-“Res Pere, res. M’hauries de fer una altre feina, hauries d’anar a l’Infern, i m’hauries de dur es dimoni més gros que hi ha”.

-Bé, idò ho faré.

I el rei i el missatge unes bones rialles pensant que a la fi s’acabaria tant de Pere Catorze. Que el poble ja en començava a xerrar massa i ja n’hi havia que penjaven senyals de protesta als balcons. En Pere se va menjar catorze pans i catorze olles de llenties i ja és partit cap a l’infern.

10. De com se troba amb 16 jutges i en Ramon Llull.

I heu de creure i pensar, i pensar i creure, que just a defora de la murada, castigats pel Rei, perquè el poble no els pogués escoltar, hi havia setze jutges que amb les seves guitarres cantaven cançons d’alegria, de protesta i d’esperança. Amb ells hi havia un negre molt divertit que feia bromes, un canonge molt emprenyat, i tres ermitans molt vells, molt vells, molt vells: un amb robes cristianes, un altre amb robes jueves i l’altre amb robes mores. Eren aquells setze jutges gent del Rosselló, de sa Catalunya vella i de sa nova, de València, des el Maestrat fins a l’Alacantí, de Mallorques i les Pitiüses. Tots parlaven la mateixa llengua i recitaven poemes dels seus poetes estimats. El negre era un tal Guillem d’Efak, el canonge n’Antoni Maria Alcover que estava empussat com un prebe de cirereta! Els tres ermitants eren: el qui anava en robes cristianes en Ramon Llull, el qui anava vestit de jueu en Jafudà Cresques, i el qui anava de moro n’Anselm Turmeda. Tres religions i tres llengües, com era en altre temps Mallorca, però per parlar amb el rei, a l’escola i a l’administració s’emprava sa llengua catalana, sa nostra llengua, sa llengua més bella del món!

En Pere va pensar, que com podia ser que aquesta gent tan extraordinària estigués arraconada i no enmig de plaça perquè tothom els escoltats. En Pere se va ajuntar amb ells a fer la nit i aquella gent li va explicar coses que a ell no li havien contat mai.

N’Alcover s’exaltava: “aquests beneitarros fan creure a en poble que la mare de déu nom Joana. I m’emprenya que parlin de ses rondalles que vaig escriure per dir que es mallorquí no es català, que saben ells i no n’han llegida cap mai de rondalla, just que en llegissin deu s’anadonarien de sa seva ignorància. I n’hi ha 400, 400 en vaig escriure! Si en poden anar a cercar de paraules que no saben avui en dia!”

-Calma mossèn, calma, li deia el negre, com més dolent és un govern més de sa ignorància en fa virtut!

A en Pere, li va venir molt de nou que un negre, també parlàs en mallorquí.

-“Es que els hi pegaria fuetades fins a Andratx. Jo que vaig presidir es primer congrés de sa llengua catalana. Jo que vaig fer a peu tots es pobles de sa nostra parla des Guardamar fins a Salses i de Fraga fins a Maó, per recollir totes ses paraules des nostre idioma i ara venen a dir que si gat és diferent de moix. I que seran beneits. (N’Alcover treia foc pes queixals perquè era des partit del rei) I per on pujaven a en sòtil es mallorquins quan no tenien una escala de material, o no era per una escala de gat que hi pujaven, que has de tenir s’equilibri d’un felí per no caure! I sa nit de sant Antoni que li canten es joves an es sant més venerat:

Sant Antoni, ses sabates

Mos hauríeu de guardar

Que aquesta nit hem d’agafar

Un gat que no agafen rates…”

• “No me’n parlis d’aquest mallorquins”, cridar en Ramon Llull. “Som vell i som pobre i som menyspreat. Jo que he estat rebut pels papes i reis del món conegut, jo que els prínceps i reis llegien els meus escrits, jo que vaig pastar la llengua catalana i la vaig posar enmig del món conegut i ara veure que fan tot quan poden per matar-la. S’espasa trauria!

• Vos sou un almogàver espiritual, no en duis d’espasa. -Li va dir en d’Efak, que els sabia punyir com ningú-.

• Altra volta a Randa avui he pujat, -va dir en Llull-

La plana es catifa, la serra domàs…

He escampat la vista i m’he posat trist:

Mallorques, qui t’havia vista i ara te veu.

Vos veig des del meu ahir

com bèsties salvatges vos han fet morir

Abans per un càrrec era condició de se català

I no de cap altra nació…

I ara sou la clavaguera del món…

• Ben cert Ramon, ben cert, ben cert. A mi m’ho has de dir. -Va dir s’altre ermità. Era en Jafudà Cresques, un jueu mallorquí que havia fet tots els mapes del món conegut..- “A mi m’ho has de dir. Tots els reis del món m’encarregaven mapes. A Mallorca venien a cercar-los. I ja ho veus, molts mallorquins empesos per mals capellans, només pel fet de ser jueus, mos pegaren foc a ses cases i penjaren es nostres fills, mos culparen de tots el mals, de no ser quin crim, mos digueren que no érem mallorquins. Mos feren convertir, i mos anomenaven xuetes i mos feren menjar porquim!”

• Per això me vaig convertir en moro i vaig abraçar sa fe musulmana, cansat de veure ses mentides de sa fe cristiana, ell hi havia papes que fins i tot varen tenir fills i capellans que abusaven de dones i homos! Aquest ermità era n’Anselm Turmeda, que va escriure la disputa de l’Ase, on un ase i un frare parlen de quina condició moral és superior, si la dels animals o la dels homes, i li va guanyar bé l’ase al frare que li va retreure tot el mal que feien capellans i bisbes.

Els setze jutges, seguien cantant i recitant poemes:

Poble que llengua cobra es recobra a si mateix…recitava un.

Qui perd els orígens per la identitat…cantava un altre.

I aquí Mossèn Alcover va començar dir en veu alta tots el llinatges que eren de nació catalana, Adrover, Alcover, Aguilar… Quan en va haver dit prop de mil de llinatges, en Pere XVI diu: “però es meu llinatge no ho heu dit, que no som mallorquí jo?

–I tu que ets de llinatge? Li va demanar en Guillem d’Efak.

– Jo, Fernàndez

– Idò ets més mallorquí que el rei, rallant tant bé sa llengua. Jo tampoc hi som a sa llista i a més som negre. I som més mallorquí que tots ells…

En Pere no se’n podia avenir, i aquells setze jutges li varen comença a explicar la història dels mallorquins. D’aquella bella nació, tres països i una nació, amb una llengua compartida, i tres governs, un a cada país. Però també li parlaren de lo Tort Ballester que el penjaren per defensar el pagesos, i dels homes que varen defensar Mallorca contra la invasió de Felip V que el 1715 va espenyar la nació, i li parlaren de l’escriptor Alomar i d’en Miquel del Sants Oliver, de n’Emili Darder, del Batle Garanya, i com havien reblat el clau l’any 1936 ;i com encara avui en dia peguen martellades quan veuen qualque idea d’aixecar el cap. En Pere Catorze Fernàndez, ell que era fort com ningú però sensible de cor com han ser les persones, li varen caure les llàgrimes. “No te fiïs mai des poderosos, aquests no tenen ni nació ni cultura, encara que per enganar s’omplin sa boca de paraules enginyoses”.

I així, parlant, se va fer dia i en Pere se va acomiadar d’aquells, perquè tenia feina pendent i no volia cap deute amb aquell rei que li començava a fer mal d’ulls.

N’Ovidi Montllor que havia fet de ferrer, i la va fer unes estenalles de cinc quintals, perquè no se cremàs amb el dimoni.

11. De com arriba a l’Infern.

Amb dues corregudes ja va ser a les portes de l’Infern. Va tocar les baules i va obrir un dimonió que estava de porter:

–Qui sou?

-En Pere Catorze i venc a cercar es dimoni més gros de tots. I d’una empenta va obrir la porta i en va veure de dimonis, dimonions, dimoniets i dimoniarros. De Cucarells, den banyeta verda…

–Que cercau? li va dir un dimoni Cucarell.

–Venc a cercar es dimoni més gros de tots que m’ho ha manat el Rei.

Els dimonis no se’n podien avenir que un jove vengués a cercar-los. A molts d’aquells dimonis ja els hi agradava venir a ballar per les festes de sant Antoni, però allò eren dimonis de pa en fonteta, que just feien una mica de por als nins duès .

–No és cap de voltros que vull, és es més gros de tots.

Bé li digueren que el més gros de tots els dimonis feia anys que ja no se movia de l’Infern i que era de bades molestar-lo. Però tant I tant va insistir que el feren passar a una cambra on hi havia un dimoni gros com cap altre, que se donava un bany en saïm bullent dins una caldera de bullir botifarrons, amb una altre dimonió que li fregava s’esquena. Era un gust veure és plaer que passava es dimoni gros, amb unes riallotes recitant l’obra Es Rector de Son Pinyol, que tracte d’un rector amb tanta punyiguera que el varen haver de desterrar a Sa Dragonera:

– Un any fa que, aquí mateix

M’enflocaren purgacions,

Llagues, incòrdies, bubons,

Berruguetes i ulls peix;

De gadelles un bon feix

També me varen donar.

És ben just que faci pagar

An aquestes putes fines

Es doblers que en medicines

I metges m’han fet gastar.

-Benvingut sia don Joan

-Bon vespre hermosa Bobiana

-Que és vengut? I qui senyal?

-He vengut per menja carn

De sa més fresca i sa més sana….

Però quan el dimoni va veure en Pere, se va aixeca dret de sa caldera i rossegava un pardal que li arribava tall des genolls.

–Qui ets tu?

–En Pere Catorze i feis via que vos he de dur davant el Rei!

Sa sala se va omplir de dimonis, que ara escoltaven sa conversa, i que en sentir es recitat des Rector, ja s’acostaven amb ximbombes a fer trull i xerinola, car aquell era el dimoni gros perquè els guanyava a cantar les cançons més verdes del cançoner, i segons sembla, de gener fins als darreres dies, se ficava d’amagat per dins ses ximbombades i combats de glosa donant alegria i inspiració, a cantaires i glosadors.

–Jo davant es teu rei no hi tenc cap feina! I se va tornar a seure dins s’olla de saïm.

–El Rei vos vol veure! I vos hi duré d’un vent o de s’altre!

–I aquest rei teu que és un que va pentinat per enrere, estirat com un torero i envoltat de sa guàrdia civil?

–Sí fa.

–Bon Jesús, -va dir el dimoni que era el dimoni-, Bon Jesuset tanta sort que això és l’infern, i que ell d’aquí no en pinta res, perquè ja no veuríem ni és 3/24 ni és canal 33.

– A mi me sap greu però ma mare em va dir que havia de creure i he de fer sa feina que m’han manat.

En Pere agafa amb les estenalles pel nas al dimoni i cap cal Rei. I quan un parell de dimonis l’afrontaren ell amb manotada pegar cop i en toma catorze en terra. I en pega una altre i altres catorze en terra. Vés si el deixaren partir! I aquell dimoni gros entre que anava estret pel nas i amb tres pams de pardal penjant i sis pams de coa, caminava així com podia rere en Pere Catorze. I aviat varen ser davant el Palau.

12. De com se’n du el dimoni a cal Rei i el veu fugir.

Quan el Rei i el seu missatge varen veure que en Pere Catorze duia el dimoni, i darrera d’ells hi anaven els setze jutges i els tres ermitans i el canonge Alcover i tots els homenots de la nostra terra, i darrera ells encara la meitat del poble, el Rei i el missatge li donaren a les cames i fugiren per sempre d’aquell Palau. I llavors tot el poble sencer va obrir els ulls. I tots se miraren en Pere Catorze, com qui se toca el cor per veure si va bé, i li demanaren si volia ser Rei.

I en Pere Catorze Fernàndez va voler ser Rei, se vestí amb sa camiseta més senzilla i una corona de llautó, per capa sa nostra cultura i per ceptre una sandàlia per poder atupar totes ses rates mascles, aplanar cims i pujols, esmotxar mates eixordats, perseguir i lladres de coll blanc.

I a cada vila on hi posaven es nom del poble a l’entrada i la paraula benvinguts hi afegiren un cartell que deia DIGNITAT. I tothom sabia que allò volia dir: Mallorquins Siau qui Sou!

I ara carrioners i carrioneres donau la benvinguda a al Rei Pere Catorze Fernàndez que ha vengut per donar-vos les bones festes…

13. En Pere 14 surt al balcó per donar les bones festes al poble.

–Carrioners i carrioneres… Externs convidats a festa… Ciutadans del món… Sigueu tots convidats a festes que agermanen ses persones, aprofundeixen es sentiments, reforcen ses nostres arrels i ens omplen de rialles: Bones Festes!

Música i traca final