Ahir, dia 2 de juliol, un nodrit grup d’integrants de l’agrupació socialista de Sant Llorenç vàrem anar a Palma per assistir a la presa de possessió de la Presidència del Govern de Francina Armengol.
L’acte es va celebrar al jardí que hi ha entre el Consolat de Mar i la Llotja de Sagrera i va comptar amb la presència de nombroses personalitats polítiques, públiques i ciutadans com nosaltres. No érem els únics llorencins presents, també hi vaig veure en Tomàs Martínez, na Dolors Sànchez, en Pep Mosca i n’Anita (per ventura n’hi havia més: en aquest cas perdonau-me si no us anomèn).
L’acte va ser molt senzill: va consistir en un discurs na Francina Armengol, el seu primer discurs com a Presidenta, i la signatura dels nous consellers i conselleres del nou Govern.
El discurs de la Presidenta Armengol va ser tota una declaració de principis, sobretot si consideram com estava articulat:
El primer i sentit agraïment de la Presidenta va anar a totes les dones que han lluitat per la llibertat. Armengol va recordar algunes víctimes de la repressió franquista, entre les quals Aurora Picornell i Matilde Landa (així mateix la Presidenta va esmentar moltes altres dones durant el seu discurs: la filòsofa Valcárel i la Presidenta de Chile Michelle Bachalet, a tall d’exemple). Ara bé: com que la lluita per la llibertat no coneix gèneres, Armengol també va recordar altres homes que han pagat amb la vida o amb sofriment el seu amor per la llibertat: Alexandre Jaume, Gabriel Alomar i Emili Darder.
Després d’aquest homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió, Armengol va començar agraint a la ciutadania el vot de dia 24 de maig, a les altres formacions polítiques del nou pacte de Govern i a l’ex-president Francesc Antich.
També molt sentit va ser l’agraïment d’Armengol a tot el seu entorn familiar. Altres col·lectius mencionats per la Presidenta varen ser el dels professors (l’Assemblea de Docents havia estat convidada a l’acte d’ahir; i, sobretot, avui ja tenen cita amb el Conseller d’educació!) i els professionals de la sanitat pública.
Després d’això, Armengol va manifestar la voluntat de canviar el tarannà polític dels últims anys: va parlar d’un “camí junts” i de voler cercar “el consens allà on hi havia imposició i autoritarisme”. La Presidenta sap que aquest camí és difícil perquè la ciutadania té necessitats concretes i urgents. Però Armengol es va mostrar optimista i es va referir al gran escriptor Albert Camus: “El que dóna preu al viatge és la por”. Personalment estic molt d’acord amb aquesta dita. La por és un element necessari quan hem d’afrontar un repte particularment difícil. Sense por parlaríem més aviat d’inconsciència. Em va agradar molt la seva sinceritat.
Una altra crida interessant i significativa va ser la que va adreçar al President de la Generalitat Valenciana per la comunió de cultura i llengua que els mallorquins compartim amb els catalans i els valencians.
Després d’això, Armengol va voler anunciar els seus dos primers reptes polítics com a Presidenta: el finançament i la batalla contra la desigualtat. Aprofitant la presència del ministre de defensa Rafael Catalá, Armengol s’hi va dirigir i va exigir, entre les altres coses “mejores infraestructuras, mejores conexiones aéreas, inversiones públicas y unos servicios públicos de calidad”.
El segon repte de la Presidenta, tal com he dit abans, és la batalla contra la desigualtat. O sigui contra la precarietat laboral, l’exclusió social i la pobresa. Efectivament, vull constatar que la democràcia sense justícia social és una cosa fràgil i buida i que per a molts no significa res més que “llibertat de viure sense drets”. Aquesta batalla serà duríssima perquè és evident, per molt que ho diguin, que la crisi no ha acabat, com ho demostren els salaris baixos, l’atur, la temporalitat i un llarg i amarg etcetera.
Aquests varen ser els punts més importants de l’acte, segons el meu punt de vista.
Volia tancar aquest escrit amb una esperança: ahir, entre les nombroses personalitats presents, hi havia també qualque cara coneguda i important del Partit Popular illenc. Vull pensar que potser es van sentir al·ludits quan la Presidenta va parlar de “camí junts”. Esper que entenguessin que cal emprendre aquest camí tots junts. Tots ho necessitam i tots hi sortirem guanyant.
Fotografies: Tomàs Martínez