Continuam amb la nostra sèrie d’articles informatius sobre els refugiats. I avui ens centram en el context del conflicte (inici, localització, protagonistes…) :

INICI DEL CONFLICTE (2011)

Síria és un país de l’Orient Mitjà, situat a la riba de la Mediterrània entre el Líban i Turquia. Té uns 20 milions d’habitants, majoritàriament d’ètnia àrab (el 90% del la població) i d’ètnia kurda i armènia entre d’altres. El 87% de la població és musulmana, el 10% crisitana i el 3% d’altres creences. El país es divideix en 14 províncies i la seva capital és Damasc

.

El 2016, la Guerra Civil Siriana compleix el seu quint aniversari i ja són més de 12 milions les persones que han fugit de casa seva des que el conflicte va començar el 2011. Gairebé 4 milions han buscat refugi fora de Síria, als països veïns del Líban, Jordània, Turquia, l’Iraq i Egipte, i 7,6 milions s’han desplaçat dins del mateix país.

La fugida massiva de persones de Síria ha provocat que alguns països com el Líban (que ja acull 1.191.451 refugiats sirians) hagin vist les seves infraestructures completament col·lapsades, i això fa que augmenti la tensió entre la seva pròpia població i els sirians, cosa que deriva, a més, en mesures cada vegada més restrictives sobre l’admissió de refugiats. Turquia és el país que més refugiats acull (1.738.448) i que més camps ha instal·lat: l’obertura d’un nou camp per a 35.000 persones, en sumava ja un total de 25 a finals de febrer. Jordània i l’Iraq acullen 628.427 i 246.936 refugiats, respectivament, en un context completament insegur a causa dels conflictes armats que es produeixen en aquest últim país.

Qui és qui a la Guerra de Síria cinc anys després

A Síria, admetia el fotoperiodista Ricard Garcia Vilanova, “sóc un estrany”. Ho feia en una entrevista recent a EL TEMPS, preguntat sobre si ell, que a diferència d’altres reporters ha cobert la guerra civil des del primer dia, després de cinc anys, era capaç de copsar-ne totes les dimensions. Si el conflicte sirià ja és difícil d’entendre per a qui trepitja el terreny, encara ho és més per al foraster. Està tot massa embolicat.

De fet, la guerra no és exactament la mateixa que quan va esclatar. “Quan va començar el 2011 simplement hi havia dos actors implicats, el govern de Baixar Al-Assad i l’Exèrcit Lliure de Síria”, explicava Garcia Vilanova. De fet, assenyalava que llavors ni tan sols existia l’ELS (Exèrcit Lliure de Síria) , que simplement eren manifestants fortament reprimits per les forces de l’ordre. I afegia: “Ara, però, hi ha cinc actors principals implicats: el govern sirià, l’Exèrcit Lliure de Síria -que pràcticament està en vies d’extinció-, Estat Islàmic i els kurds”.

I cadascun d’aquests grups té els seus propis interessos i objectius, en un trencaclosques sovint difícil de copsar en tota la seva dimensió. Si bé és cert, per exemple, que el govern sirià i els kurds comparteixen un enemic -Estat Islàmic-, no ho és menys que tots dos també són rivals en aquest conflicte sagnant que ajuda a explicar una mica la crisi de refugiats que viu ara Europa, però que els països veïns pateixen des de fa molt més temps. (Recordem el vídeo dels refugiats)

Govern sirià

El president de Síria, Baixar Al-Assad, ho és des de l’any 2000, quan va succeir el seu pare Hafez Al-Assad, qui va arribar al poder després d’un cop d’Estat. L’hereu havia de ser el seu germà Basel, però va morir. Des de llavors, i després d’anys de preparació familiar, ha governat el país, amb acusacions de despotisme i violacions als drets humans. Formalment, Síria és una democràcia, però no a la pràctica. Les últimes eleccions, les del 2014, les va guanyar amb el 88,7% dels vots. A milions de sirians se’ls va privar del dret a sufragi i el seu contrincant era pràcticament de palla.

Els abusos del règim de Damasc han estat àmpliament denunciats per la comunitat internacional. Les conseqüències, però, han estat escasses o nul·les. Els homes de Baixar Al-Assad ha estat acusats de bombardejos d’hospitals, ús d’armes químiques contra la població civil, tortures i execucions extrajudicials, segrest i assassinat de periodistes… Les autoritats franceses han recol·lectat més de 55.000 sobre aquests atropellaments, que aquesta mateixa setmana han presentat a les instàncies judicials de París. La guerra civil siriana va esclatar quan l’Exèrcit sirià va començar a reprimir les protestes rebels.

El govern sirià compta amb el suport de països com l’Iran, la Xina i, especialment, Rússia. El rebutgen països com l’Aràbia Saudita, Turquia i, sobretot, els Estats Units. Seria “un greu error” no cooperar amb Al-Assad, va dir Vladimir Putin el passat dilluns a l’Assemblea General de les Nacions Unides. Cal una transició política, però sense el “tirà”, va replicar-li Barack Obama també a l’ONU.

Exèrcit Lliure de Síria

L’ELS (Exèrcit Lliure de Síria) va ser el grup que va iniciar la rebel·lió armada contra el règim de Baixar Al-Assad, que reprimia amb molta duresa qualsevol dissidència. Va néixer a partir de diversos desertors de l’Exèrcit sirià, majoritàriament sunnites (branca de la religió musulmana) , i més endavant s’hi van unir combatents d’altres països de les primaveres àrabs.

Entre els seus aliats hi ha els països occidentals i alguns de la regió, com l’Aràbia Saudita i Qatar. No obstant això, l’organització està molt debilitada per les desercions i per la falta de recursos. “En vies d’extinció”, segons Garcia Vilanova. Un d’aquests desertors, Salim Idris, ex-comandant en cap de l’ELS, explicava entrevistat per El País el passat abril que només el 50% dels combatents tenia armes. “Hi ha rebels sirians que tracten de convertir-se en senyors de la guerra”, denunciava llavors.

Estat Islàmic

A aquestes alçades, ja tothom té una idea del que fa Estat Islàmic (o ISIS), de la seva brutalitat retransmesa gairebé en directe. Va néixer el 2003, a l’Iraq, com a reacció a la invasió del país per part de les potències occidentals. Inicialment estava vinculat a Al-Qaida, però el 2013 va trencar les relacions amb aquesta organització i va actuar pel seu propi compte, expandint-se després a Síria.

El seu objectiu és l’establiment d’un califat islàmic, és a dir, un Estat dirigit per un líder polític i religiós i on regeix per la xaria, la llei islàmica. L’autoproclamat califa és Abu Bakr al-Baghdadi, líder d’ISIS. La revista Time el considera l’home més perillós del món i el diari Le Monde el successor d’Osama Bin Laden. Segons l’Observatori Sirià de Drets Humans, el califat ocupava el passat maig uns 95.000 quilòmetres quadrats. 

Oficialment, Estat Islàmic no compta amb el suport de cap govern de cap país. Contra el grup gihadista combaten de manera directa o indirecta països com els Estats Units, la Gran Bretanya, França, Alemanya, Turquia, Qatar, Jordània… i el govern sirià.

Els kurds

Coneguts per formar part de la nació sense Estat més gran del món (Kurdistan) , els kurds són la principal minoria a Síria, al voltant de dos milions. El 1962 van ser desposseïts de la seva nacionalitat, acusats de provenir de Turquia. A través de la seva branca armada, han combatut contra el Front Al-Nusra, contra Estat Islàmic i contra les forces governamentals. Tot i lluitar contra un mateix enemic, ISIS, segueixen sent atacats per Ankara i Damasc ja que volen obtenir la independència com a poble (ara els kurds estan repartits entre Turquia, Síria, Iraq i Iran).

De fet, els kurds sirians són probablement els qui més victòries han aconseguit en la lluita contra Estat Islàmic. Tot i això, és un mèrit que els ha servit de ben poc enfront dels bombarders d’Erdogan. “Els kurds estan aconseguint alguns èxits però mira, ara Turquia els està bombardejant”, lamentava Ricard Garcia Vilanova en l’entrevista. Aquest fet potser dóna fe de la complexitat d’un conflicte com el sirià. Al fotoperiodista li costava veure un final proper.

Fonts: La primera part és informació extreta del Viquipèdia millorada a partir d’altres pàgines i la segona és de la revista EL TEMPS.