Repassant revistes antigues per la secció “Flor de Card 45”, em vaig topar amb una Crònica informal de gener de 1985, que em fa ganes reproduir, per veure si qualcú riurà un poc. És aquesta:

“… i clar, llavors resulta que els lectors estan queixosos i diuen que no els tenim informats, però, què hi podem fer si la nostra il·lustríssima Corporació no considera oportú convocar els plens a hores raonables? Bé saben que jo estaria disposat a sacrificar-me i deixar la feina a mitjan matí per poder assisstir a les sessions de les dotze, però el meu patró i jo –mirau per on!– mantenim en aquest punt una petita discrepància, amb els resultats que ja us podeu figurar. Com a única alternativa per mantenir entretenguts els milions de llorencins que m’ho demanen, no  se m’ocorr altre camí que inventar-me un ple, i així, a més de redactar jo mateix l’orde del dia amb els temes que bonament se’m vénguin a l’escudeller, em facilita la possibilitat de fer dir als polítics allò que em doni la gana, possibilitat que –ho reconec– m’engresca de valent.

Fetes aquestes consideracions prèvies i repetint que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, passem a l’orde del dia.

Essent aquest un ple imaginari sense precedent conegut, la secretària no va tenir ocasió de llegir l’acta de la sessió anterior i, per tant, va procedir a informar d’una proposta presentada pels dos regidors d’Aliança Popular, segons la qual es demanava que la plaça de l’Ajuntament passàs a denominar-se “Plaça dels Països Catalans”. En Fal·lera, que lluia una corbata exageradament grossa amb els colors de les quatre barres, va defensar el canvi de nom amb l’èmfasi i la convicció acostumats: “Cal que recobrem els trets que caracteritzen la nostra identitat històrica, i que dissortadament ens foren furtats durant els malaurats anys que tots tenim allotjats a la memòria”, digué, aixecant-se dret i adoptant un posat que gairebé gosaria qualificar d’agressiu. La resta dels regidors, corpresos de l’eloqüència del ponent, donaren el vist-i-plau a la proposta, que hauria quedat aprovada si no fos perquè el batle trobà que hi mancava un informe tècnic de la Comissió de Sanitat.
-I que hi té que veure amb això, sa Comissió de Sanitat?
-I jo què sé! Demana-ho an es batle, que va esser es que ho va dir!

En el segon punt en Tomeu Busco va manifestar –amb la conseqüent sorpresa dels assistents–, la intenció de baratar la seva finca de Can Duai per una altra més aprop de la vila, i regalar-la al poble, per tal de construir-hi un parc que servís d’esbarjo als joves i vells de Sant Llorenç. “Així –digué–, tendríem un lloc on poder jugar, passejar o reposar sense els trulls i les presses que caracteritzen la vida moderna”. Només va posar per condició que al lloc més visible del parc hi havien de col·locar una estàtua seva, amb una inscripció al peu al·lusiva a la generositat del benefactor, i que el monument havia d’esser realitzat per un parent seu del poble que es dedica a fer escultures de fusta. N’Antoni Cuc, del PSM, va sol·licitar que la proposta fos votada per separat, ja que, si bé estava disposat a recolzar la primera part, considerava que la segona era un escandalós atemptat contra l’estètica. “Vos imaginau –manifestà amb un rictus més aviat desagradós–, que haguéssim de feure sa cara d’es batle sempre que anàssim a passejar?” Si encara l’artista li pogués modificar una mica sa fesomia, per ventura es contraste no seria tan gros…”. Es veu que aquesta opinió estava prou generalitzada perquè, passats a votació, la proposta del regidor Sansó fou aprovada per deu vots a favor i una abstenció, la qual, segons la cara d’en Busco i els rumors que corrien per la Sala, podria esser ben bé que correspongués al vot emès pel batle.

A continuació, en Mateu Puigròs, erigit per aquesta vegada en portaveu del CDS- PSOE, presentà a la consideració de la il·lustríssima la possibilitat de concedir la independència a Son Carrió, Cala Millor i Sa Coma. “Com que ara s’usen ses autonomies –manifestà–, no és cosa que Sant Llorenç quedi a s’Història com un búnquer d’es centralisme pansit i doni s’esquena a sa realitat!”. El regidor Vaquer, ferit en el més profund de ses conviccions, saltà de la cadira i, amb un to de veu més alt del que aconsella la seriositat de la casa, li contestà que “totes ses comunitats que integren es terme de Sant Llorenç formen una unitat de destí en lo local, i que mai per mai recolzaria una proposta que desmembràs es solar patri”. Aquesta intervenció, al contrari de la que havia protagonitzat en el primer punt, no va semblar que impressionàs gaire al grup diguem-ne –no sense les consabudes reserves– “progressista” del Consistori, a jutjar per la cara que li posaren.
-I es batle, què deia?
-Es batle, com sempre “impasible el ademán”.
-I ho aprovaren o no?
-Ho volien deixar damunt sa taula, però, com que no foren capaços de trobar cap racó buit, no els va quedar més remei que aprovar-ho.

A l’apartat dels precs i preguntes, el batle, ressentit per l’esmena del regidor Sansó referent als seus trets facials, aprofità per adreçar-li tota l’artilleria:
-Quin temps fa que no has regat es dos cossiols que tens davant, quan fa més de sis mesos que te’n férem s’encarregat?
-Com és que sa teva quadrilla, que sempre presumeix d’ecologista, no ve a sembrar oliveres a Can Duai? Això seria ”fer poble”, ara que hi hem de fer un parc!
-Per quin motiu, causa o raó sempre que vénc a beure a “S’Hort” serveixes primer an ets altres i a jo em fas estar empardalat a sa barra?
N’Antoni Sansó, sense perdre la calma, li contestà que regava els cossiols sempre que hi havia lluna nova; que amb lo de l’ecologia no havia de confondre els ous amb els caragols; i que si l’havia fet esperar qualque pic, havia de comprendre que primer tocava atendre els clients de cada dia que aquells que només se’n recorden de Santa Bàrbara quan trona.

I sense més punts a tractar, el batle, a cop de maça, aixecà la sessió”.