“Comana’l-me molt”, “ja el me comenaràs“…realment no és un mot perdut del tot, tal vegada l’hauriem de situar a la llista de mots devaluats. El “comanar” s’ha anat substituint per “saludar”: “envia-li saludos de part meva“. “Saludo” és, segons Alcover-Moll un “castellanisme inadmissible”.

COMANAR (ant. escrit també comenar, però les formes rizotòniques sempre amb a). v. tr. 
|| 1. Encarregar, confiar una cosa a la cura de qualcú; cast. encomendar, encargar. Poch sap de comanar qui a lop famejant comana les ouelles, Llull Cavall. 16. En guarda e en benedicció de Déu lo comanà, Llull Felix, pt. i, c. 7. Que li coman la castlania d’aquel castel, Usatge 77, trad. segle XIII (Anuari IEC, i,295). E coman-vos la terra e infants, Desclot Cròn., c. 7. Li havien comanada paraula de respondre, Marsili, Cròn. ii, c. 6. E açò lo dit escriua al qual la dita scriuania primerament serà comanada no pot contrastar, Consolat, c. 4. Tots aquels a qui sera comanat de levar los dits diners, doc. a. 1368 (Col. Bof. viii,194). Per so us manam e comanam que encontinent prengats… la dita informació, doc. a. 1374 (Bech oques, i, 60). Ne’t comenaria la cura de la mia malaltia, Metge Somni iii. Tinga secret en son cor ço que li serà dit e comanat en secret, Scachs 19. No crech comanàs la clau del rebost a moça ni sclaua,Proc. olives 731. Havien recorregut ses portes, comenant an es seus subordinats que servassen es llum dret, Roq. 38. Comanar fill o filla: enviar Déu un fill o filla a una dona: la senyora Reyna era delliurada del part e nostro senyor Deu li ha comenada filla, Ardits, iii, 9 (a. 1429). Comanar a Déu una persona o cosa: posar-la sota la protecció divina, pregar a Déu que li assistesqui. Comanar-se en gràcia d’algú, o comanar-se a algú (ant.): posar-se sota la seva protecció, demanar-li benignitat. Era aquesta una de les fórmules corteses per a comunicar afectuosament amb persones absents. Ans de més aproseir me coman en gràcia e mercè vostra, doc. a. 1478 (BSAL, vii, 2). Lo pregà scriuís a París ella se comenaua a ell, París e Viana 24. La senyora Magalona, a la qual me comanareu si us plaurà, Comalada PP 19. La viuda dix: «Molt me coman de mi, senyora», Coll. dames 1002.
|| 2. Saludar un absent, enviar-li records, expressions d’afecte (Mall., Men.). Per lo que li dóna gràcies y el comana molt, Roq. 5.
II. Contagiar. «Aquest mal es comana molt» (Cardona, Solsona, Gironella). Aquesta pestilència…, per lo comunicar ensems los sans ab los malalts, se comanava no en altra manera sinó així com lo foc fa a les coses seques,Decam. i, 36. Aquesta és malaltia que’s comana de una bèstia a altra, Dieç Menesc. ii, 24.
III. Faixar una cosa amb una altra enrevoltant-la; cast. recinchar (Un Mall. Dicc.).
IV. Comandar, tenir autoritat (Alg.). «Qui comana, fa la llei» (refrany alguerès).
Loc.—a) Sense comanar-se a Déu ni a Santa María: sense reflexionar, sense meditar les conseqüències (Mall., Men.) També es diu sense comanar-se a Déu ni al dimoni (Mall.).—b) Ja em comanaràs molt tothom o Ja el me comanaràs molt: es diu per expressar incredulitat o disconformitat amb el que un altre ha dit (Mall.).—c) Comanar es formatge an es gat: comanar la custòdia o execució d’una cosa a una persona mancada de condicions o que serveix més per a fer-la malbé que per a complir la comanda (Mall., Men.).
Fon.: kuməná (or., men.); komaná (occ.); komanáɾ (val.); koməná (mall.).
Etim.: del llatí commendare, mat. sign. || 1, convertit en *commandare per regressió damunt el verb primitiu mandare.

(Imatge de Google)