El passat 1 de setembre va morir a Anglaterra, on residia, el manacorí Rafel Cortès Forteza, «de sa viudeta», va ser cantant de l’emblemàtic grup “Los 5 del Este”. El seu company i amic, Pep Alba, ha volgut retre un homenatge al seu amic recordant com era en Rafel, i moments emblemàtics del grup i anècdotes que compartiren junts.
En Rafel de los 5 del Este ens ha deixat
Rafel Cortès Forteza Manacor 1947 – Anglaterra 2018
Segurament la formació de Los 5 del Este que incloïa en Rafel. (Rafel Cortès, Joan Fons, Tomeu Oliver, Toni Fons, i Pep Alba) vàrem tenir la sort de gaudir de l’època daurada i de més popularitat del conjunt.
Tenguérem el privilegi de viure una època irrepetible de la història de la música pop a Mallorca. Sense ser un grup rocker, fórem capaços d’entrar dins gairebé totes les tendències musicals del moment i ser presents dins tots els àmbits possibles per a un conjunt de les nostres característiques: ràdio, televisió, periòdics, revistes especialitzades i actuacions en directe a festivals, sales de festes, discoteques, festes privades, teatres, revetles, etc. Sense oblidar la nostra feina base als hotels de Cala Millor i de Cala Bona i amb sortides a Barcelona, Madrid, Bilbao, Alemanya, Anglaterra, etc.
El seu fill escrivia aquestes paraules al notificar la seva mort: El meu pare Rafael Cortes va morir ahir a la tarda després d’una llarga batalla amb el càncer. Sempre el vaig veure com un home valent, el meu heroi, el meu pare… era valent fins i tot al final. Mai va entregar-se. És veritat, els últims dies quan parlàvem me deia -estic a la compta enrere- i les darreres paraules que me va dir varen ser -Pep parlarem un poc més demà ara estic un poc cansat- el demà no arribà mai.

Amb en Rafel ens veiem poc. Solia venir a Mallorca de tan en tan a visitar la seva mare i noltros quedàvem per anar a dinar junts, es mostrava molt interessat per saber noticies i l’hi agradava també tenir noves de les nostres amistats en comú, les nostres converses solien acabar sempre amb un bon «enfiloi» de -te’n recordes?
D’en Rafel recordaré els anys irrepetibles que passarem junts i la seva amistat, amistat que vàrem saber revifar aquests darrers anys, aquests darrers mesos i sobre tot aquests darrers dies.

He pensat que estaria bé el incloure en aquest petit homenatge alguns dels paràgrafs que vaig escriure al llibre Los 5 del Este Història d’un grup i d’una època. He hagut de filar molt prim per triar les parts que millor reflectissin l’estada d’en Rafel amb Los 5 del Este, ja que en Rafel és mencionat constantment durant tot el llibre.

El fitxatge d’en Rafel (1966)
Los 5 del Este férem una actuació al Teatre Principal de Manacor on actuaven de teloners el grup Los Zonios i que, segons deien els cartells, feien la seva presentació a Manacor. Los Zonios duien de cantant en Rafel Cortès i la veritat és que en Rafel tenia una veu impressionant i només la seva presència ja omplia l’escenari. I això a en Joan (fins i tot amb la grip que duia a sobre) no li passà desapercebut. Al poc temps en Rafel va començar a assajar amb nosaltres i tot seguit a actuar-hi. No fa gaire temps vaig coincidir amb en Paco Garcia (Francisco Garcia Gonzalez, Albacete 1934) (fundador i teclista de Los Zonios) al restaurant Hong Kong de Porto Cristo i parlant de música i tot recordant històries passades, i amb la millor de les rialles, em digué: “Tota la vida recordaré la putada que Los 5 del Este em vàreu fer -referint-se a en Rafel Cortès. Havíem estat assajant un caramull de mesos i després veniu vosaltres i ens el preneu. Això sí que va ser debut i despedida!.

El primer disc d’en Rafel (1966)
A l’hivern d’aquest mateix any va sortir al mercat el que era el disc número nou del grup i que incloïa Submarino amarillo, La muñeca que “hace no”, Tu nombre i Protestando. Era el primer enregistrament d’en Rafel i va semblar que ho havia fet tota la vida, perquè va aconseguir una gran versió de la cançó Ton nom d’Adamo i a Protestando es va lluir amb una veu a la qual aleshores anomenàvem rockera. Per cert que Protestando va ser la primera cançó amb la qual vaig entrar dins la gran família dels autors amb temes enregistrats.

A Madrid
La veritat és que a Madrid també ens reberen molt bé. Actuàrem cada horabaixa a la sala Club Consulado del carrer Atocha, on érem el conjunt jove! Aquestes sales tenien per regla general dues o tres orquestres i una d’elles solia tenir l’aire més juvenil i modern, I noltros complíem totalment aquest requisit.
El primer dia, quan arribàrem al Consulado, a mi em va impressionar que Los 5 estiguéssim dibuixats a l’entrada a manera dels grans artistes de cine, ocupant tot el frontal de l’edifici (i justament no en tenim cap fotografia!). L’actuació nostra era realment extraordinària. Per començar l’equip de so era de la casa, a part dels amplificadors dels nostres instruments, i de la qualitat no me’n record, però fort puc assegurar que hi sonava. No fa gaire en Rafel Cortès em recordava el gust que passava amb el micròfon «inhalambric»: “m’encantava el micro ja que em donava molta mobilitat damunt l’escenari!”.
També la il·luminació era increïble i tenia totes les novetats del moment: el llum negre, les bolles centrals de mosaic de mirall, els tubs de llarga distància, i ja començaven a aparèixer també els llums que després serien coneguts com a psicodèlics. La sala estava decorada amb instruments de buf (saxos, trombons, trompetes, etc.), tots ells penjats a la paret.
Però sens dubte el que més destacava eren les Go Go Girls, que solien ser cinc i que ballaven devora nosaltres: dues damunt l’escenari, una dins una gàbia penjada molt a prop i les altres dues damunt dos enormes pianos de coa que en Joan va intentar comprar -els pianos clar. Era realment espectacular, eren realment espectaculars!

A Madrid i la mala noticia d’en Rafel a fer la mili a Àfrica
A Los 5 en Manolo ens regalava entrades de teatre i així va ser com anàrem a veure el musical Sonrisas y Lágrimas i com a l’entreacte entràrem a saludar els actors, entre ells el mític Alfredo Mayo (Alfredo Mayo Martínez, Barcelona 1911– Palma de Mallorca 1985), que feia el paper de Von Trapp. Per una d’aquestes ironies de la vida, l’actor que havia estat el símbol de la masculinitat i del espanyolisme i el preferit dels directors franquistes (recordau, si no, pel·lícules com Raza, Harka, El Santuario no se rinde, A mi la legión, etc. ) estava dins el camerino tot entusiasmat amb el punt de calceta.
Però l’any no va acabar bé. La mala notícia es va confirmar: en Rafel s’havia de presentar a files el 20 de gener de 1969. En Rafel i jo anàrem a la «Caja de Reclutas» on jo coneixia un comandant, però no hi havia res a fer, el servei militar obligatori li havia tocat a Àfrica. Això volia dir que ens quedàvem sense cantant una bona temporada. A tots ens va afectar profundament.
Sempre he pensat que aquesta data va ser un punt d’inflexió per a Los 5 del Este. Amb l’anada d’en Rafel a la mili el grup ja mai no va tornar a ser el mateix, ni més bo ni més dolent, però quelcom havia canviat.

De quan en Rafel va fer de periodista
En la revista Perlas y Cuevas n. 242 el nostre Rafel Cortès feia d’improvisat reporter:
“BADEN-BADEN (Alemania). Crónica para Perlas y Cuevas. Después de un espléndido viaje ahí va la primera noticia. Hemos debutado en el ‘Pits Club’ con cartel de ‘agotadas las localidades’.
Ahora mismo ‘Electrola’, que equivale a la EMI alemana, ha pedido que hagamos versiones de nuestras canciones para grabarlas aquí, pero esto ya se verá. No adelantemos acontecimientos.
RAFAEL CORTES.”

De quan en Rafel va deixar Los 5
En Rafel Cortès, entre anades i tornades, hi va estar (amb Los 5 del Este) uns vuit anys, però sens dubte ha estat un dels integrants més importants del grup, encara que quan xerram de Los 5 ell sempre em diu el mateix: ‘jo domés era un entretenidor de turistes!’. No hi estic gens d’acord! En part tots érem animadors de turistes, però no sols això. Òbviament tots els integrants que han passat pel conjunt han tengut la seva importància i el seu moment, però m’agradaria recordar-te, Rafel, que la majoria dels ex components estan d’acord a dir que en Joan Fons, en Tomeu Oliver, en Toni Fons, en Pep Alba i en Rafel Cortès foren la formació 5 del Este 100 %, i segurament nosaltres cinc vàrem tenir la sort de gaudir de l’època de més popularitat i acceptació del conjunt.
Tot això ve a comte per dir que quan en Rafel se’n va anar va ser una gran pèrdua per al conjunt.

D’en Rafel recordarem cançons com Si, Si, Si, Llorarás, Protestando, No puedo creer, Nada todavía, Para ti, i un caramull més.

D’en Rafel jo particularment recordaré els anys irrepetibles que passarem junts i la seva amistat, amistat que vàrem saber revifar aquests darrers anys, aquests darrers mesos i sobre tot aquests darrers dies.

Guardaré sempre dins aquest raconet especial de la memòria la imatge irrepetible del bon amic Rafel, que ha seguit el camí que abans feren els ex components de Los 5 del Este els estimats Miquel Pieras, Joan Fons i Toni Fons.

Que en pau descansin tots ells.

Pep Alba, Son Servera 6 de setembre 2018