Això era… i no és (VI)

A l’altra banda del carrer, confrontant amb el casino de Can Salvador, hi havia el forn “de les pedres llises”, que portava Miquel Caldentey, “Pioro”. Rebia aquest nom per les grans pedres que conformaven el llindar de l’entrada, que estaven ben polides de tant trepitjar-les.

Al seu costat, on avui hi ha l’hotelet de Can Solaies, en Joan “Solaies” hi tenia una barberia. El seu fill Miquel feia de caminer, un ofici, creat el segle XVIII, que s’encarregava de mantenir les carreteres en bon estat.

La casa següent era d’Antoni Sureda Salas “Lucio”, pare del que va esser batle de Sant Llorenç entre el març i el juliol de 1936, per la qual cosa fou empresonat durant poc més de tres anys. A caseva venien graneres i altres objectes de corda i espart, a més de calç per emblanquinar, ja que aleshores no s’usava emprar la pintura per a les parets. Els “Teulers” o “Lucios” i els “Solaies” eren dues famílies que s’alternaren en la direcció de la banda de música entre 1887 i 1975, quan passaren la batuta a Francesc Sapiña.

Al seu costat –a Can Joan “Moreno”– hi tenia la barberia en Guillem “de sa Blanquereta” i a l’altra casa, on avui hi ha l’Espai36, temps enrere hi va haver un taller de brodadores; després, el magatzem on l’Ajuntament guardava el gra que els foravilers havien d’entregar, durant la postguerra, que gestionaven Pere “Comís” i Bernat “Lloré”; més tard hi posaren una escola, on hi treballaven els mestres don Bernat i donya Eulàlia i posteriorment, el 1958 s’hi va obrir un cinema amb el nom de la Sala Rigal, propietat de Tomàs Galmés i Francesca Riera, que també hi posaren un bar i hi construïren dos pisos. El nom provenia de les inicials dels llinatges del matrimoni.

Tornant enrere, vora “Cas Pinxo”, hi vivia don Joan Noguera, el jefe de l’estació, que per una dificultat fonètica, els mallorquins pronunciàvem quefe, talment com ho fèiem a altres consonants pal·latals: Cuana (Joana) o cota (jota: ball). Era de Llucmajor i fou el primer que va donar llibres a la biblioteca del Club Card[1].

Davant l’Espai36 hi havia la botiga de “ca ses Castelles”, na Francesca i na Bel, que estava casada amb en Nofre Riera, un fuster republicà que va estar tancat en el camp de concentració de Sant Joan de la Fontsanta, a Campos. Continuant pel mateix costat del carrer Major, venia la barberia d’en Joan “Conier” i, a la casa següent, la gasolinera de Can “Caron”, que portaven dos germans: en Sebastià i en Miquel. A la mateixa casa també hi havia una espècie de fonda que duia n’Eulàlia, la dona d’en Sebastià; disposava d’algunes habitacions –durant un temps hi va viure Francesc Ramis, el secretari de l’Ajuntament– i també s’hi servia menjar.

Imatge: Don Joan Noguera, “es Quefe”, segons un dibuix de Josep Cortès

[1] Guillem Pont, Gent de la nostra gent, Sant Llorenç, 1995, p. 144

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.