El carrer de Sant Llorenç, com s’ha dit, és un dels cinc més antics del poble. En els seus inicis era més curt, ja que només anava de la plaça Vella fins al carrer del Pou –que encara no arribava a la plaça de l’Ajuntament–. Segons Jaume Salas[1], el 1780 ja s’havia allargat una illeta, fins el carrer del Clavell. Al llarg dels anys ha tengut diversos noms: el primer, “de les Parres” (moltes cases de Sant Llorenç tenien una parra a la seva façana; la darrera va esser la de na Bàrbara “Quarta”, al carrer del Pou) i després, durant la República, García Hernández (un militar republicà que va encapçalar la Revolución de Jaca, el 1930); el 1936 recuperà el que tenia abans i encara ara té. Popularment, en el primer terç del segle passat fou conegut com “el carrer del Foc”, perquè hi vivien moltes jovençanes i els pollastrells s’hi passejaven per veure-les; crec que aquest nom mai no va esser oficial.

A la casa que hi ha entre el bar Olímpic i la farmàcia, el 1911 l’Ajuntament hi va instal·lar una presó a la planta baixa i l’oficina dels jutjats en el primer pis. Quan va entrar la República, el 1931, la va tancar i va convertir l’edifici en un magatzem. Al seu costat, a l’actual farmàcia, hi havia el casino de Can Sebastià Tereu, pare del que tocava a la banda de música i que, més tard, va muntar una colla de xeremiers.

A la casa següent, en els anys trenta hi va haver l’estanc i, molt més tard, la carnisseria d’en Francesc “Migollo”, que posteriorment la traslladaria a l’altra banda del carrer, ben davant caseva.

Al cap-de-cantó, molt abans d’haver-hi el bar actual, en Tomeu “Neula” hi tenia una barberia, que confrontava amb ca ses Barxes, la casa que tancava el carrer del Pou, desapareguda quan es va obrir fins la plaça de l’Ajuntament.

Continuant per avall, a la segona illeta, també a mà dreta hi havia la botiga de queviures de Can Moragues, que després es traslladaria al carrer de l’Esperança. Al seu costat, en Sebastià Llull, “en Samsó”, amb els beneficis que li havien reportat els seus espectacles de força (a Espanya, sud de França i Sudamèrica, entre 1956 i 1963), va obrir un forn, que portava son pare, i que a principis dels anys setanta va vendre a Joan Miquel, “de Balafi”.

Després venia la botiga de Can Pedro “Tiana”, que duia amb la seva dona, n’Àngela “Garbeta”; al seu costat hi vivia en Joan “Moreno”, que oferia els serveis de taxi.

Passat el carrer del Clavell (en el qual el 1866 s’hi havien establert les monges de la Caritat), hi havia Can “Bulla”, que tenia un camió de transport. Gairebé al final del carrer, hi havia la sastreria d’en Joan Fornés i un poc més avall, a la casa que tenia la façana decorada amb figures geomètriques pintades, n’Eulàlia “de Son Sureda” hi va obrir una botiga de queviures.

A la banda esquerra del carrer de Sant Llorenç, partint de la plaça Vella, davant l’apotecaria, hi tenia l’entrada el taller de brodats de ca na “Sorrilla”, un dels més grans del poble. Al seu costat, com s’ha dit, durant molts anys en Francesc “Migollo” hi va tenir la carnisseria, fins que la va traslladar al carrer del Pou.

El cap-de-cantó següent era “ca sa Viuda” (Aina Maria “Milorpa”), que venia vi i lleixiu. El seu fill, en Pep “Bum”, es va casar amb la telefonista de Santa Margalida.

Un poc més avall, confrontant amb Can Biel “Tenre”, na Francesca “Rossa” hi va obrir un bar, però no va durar gaire temps; al seu costat, fent cap-de-cantó, en Sebastià “Joi” hi va obrir una botiga de queviures.

A la darrera casa de l’altra illeta, on comença el carrer de la Sínia, hi havia la sabateria d’en Pedro “de Son Crespí”, que portava el “Coix de Pocafarina” abans d’obrir la del carrer Major; en Tomeu “Carbó”, que va esser batle de Sant Llorenç, hi treballava de mosset.

Per acabar aquest carrer, val a dir que a l’altra banda del passeig de les Brodadores hi va haver, entre 1945 i 1950, el camp de futbol de Son Maneta, en uns terrenys propietat de don Joan Noguera, el quefe de l’estació. D’aquí es va traslladar a terrenys de sa Blanquera, darrere on hi ha el garatge s’Entrada i després, el 1956, va passar definitivament al lloc on es troba a l’actualitat, quan Jaume Llinàs “es Moleter”, va regalar els terrenys a l’Ajuntament.

Imatges: En Samsó aguantant el pes de dos homes amb el barram. L’equip del Cardassar la temporada 1945-46, al camp de futbol de Son Maneta; dels drets, el de l’esquerre és Guillem Galmés “Conier”, que dóna nom a l’escola i el de la dreta Pere Caldentey “Comare” que va jugar de porter emb el Mallorca, el Barça i l’Oviedo. Les dues estan agafades de Fotografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar, facebook.

[1] Jaume Salas, Conjunt d’estudis sobre 100 anys d’autonomia municipal, “L’arquitectura i l’evolució urbanística”, Sant Llorenç, p. 172