De Paris: Dies salvats

De març del 2017, a París:
Abans, en Francesc  Bordas m’havia mostrat unes delicades aquareŀles seves executades a Roma, on hi va anar el mes passat amb les seves dues filles com a regal dels 18 anys de la major.
17
Lluna minvant a la finestra. Hildegard von Bingen (les mateixes elevacions que em treien del segle al témenos: d’un primer a un setè pis en un segle!).
Assedegadíssim: de vida espiritual elevada i de vida material millorada.
Amb tot no aïllar-me, ni mesclar-me amb els que canten fluixet a baix.
Harmonitzar el meu pas per la terra al meu cant que aspira a les orelles dels àngels.

Si tot fos com escriure…
PRIMER DIA DE PRIMAVERA
(la darrera de la meva quarantena)
“Un és com és” diu un bon amic. Així i tot, abans del 16 de setembre, per què no una revolució a l’interior –i no a l’entorn– de mi mateix, un cop d’estat, un putsch, els dotze treballs d’Hèrcules… tot això serà millor que seguir fent de Sísif. La NASA està molt bé, però m’hi he estat massa, anys infinits, anys-llum. Entre vols suborbitals, ameratges i allunatges (una senyera que em serví per jugar a golf entre els cràters cendrosos, fins i tot), entre aŀlucinacions i plans exorbitats m’he eixorbat. Ara es tracta de veure-hi clar per reconquerir la Terra, i dir-me que els altres planetes i la Lluna, n’hi ha prou amb veure’ls d’enfora. Fora d’òrbita caminar, córrer, nedar i en voler volar agafar l’avió o un llapis, com ara ara, en què no sé si somii o estic despert. Necessit donar-me una prova a mi mateix per defensar-me davant el jutje Superjò, això. Cremar la combinació d’astronauta i enterrar-ne les cendres al cementeri del poble que m’habita sota una làpida amb aquest epitafi:
HIC JACET INERTIA
O –menys pedantescament i més curt–: ser alhora el carreter, el carro i l’ase… deixant de fer el darrer.
Deixar endarrere l’escòria, polir-me: totes les metàfores són bones. Tots els actes ho seran. Esperança.
Que el Cosmos, més que l’Espai, designi d’ara endavant l’Ordre, l’ordre que avança dins la nit del Caos:
–Endavant les atxes!
21
El 1999, any del centenari del Barça i de la meva instaŀlació a París, la Unesco (que si bé al seu patrimoni encara no ha inclòs la sobrassada mallorquina de porc negre, sí que tengué el bon gust de catalogar-hi el cant de la Sibiŀla) declarà el 21 de març Dia Mundial de la Poesia. Així m’ho ha recordat, després de corregir les galerades del meu segon “llibre de La Real”, la joveníssima Associació Francesc de Borja Moll, i així he escollit una desena de lectors per al meu poema “Vint de març a París” celebrant l’arribada del verd.
Poesia, Salut!
22
00:19 Més positiu, surts de davall terra: no com un zombi, sinó com una llavor de mostassa. “Un és qui és.” Esquies, llisques, ets. Ets qui has estat. I seràs qui ets si segueixes sense trair-te, sense desviar-te malgrat la calor o… la neu. A 17 anys, un condeixeble meu amb qui poc tenia a veure llevat de l’edat i que tots dos estimàvem la mateixa aŀlota de 15 (ell amb el cos, jo amb poemes secrets), em retratà talment som avui: “Tu, si el mateix dia hi ha una conferència i una peŀlícula, entre una i altra menjaràs una hamburguesa.” I un periodista de París fa devers deu anys també la clavà: “A tu sempre et fa falta qualque cosa.”
Ho escric dins el metro. En sortir a la meva estació, de camí cap a ca meva, interpeŀlat per una rossa dubtosa i per un cappelat amb un llum de dos vermells.
Ni a tota ni a càmera lenta, el cervell. Vitesse de croisière.
Avui hem existit.
Matinada. Per tercera vegada (com vaig fer amb el Faust de Goethe ans de llegir-lo d’una tirada) he obert l’Eneida. Si, al meu text escrit fa unes 48 hores treia el nas la por de la dispersió, avui –ho confirm, m’ho confirma Virgili– em tem que tot quant he fet esforçant-me, fins avui, tot quadra.
Volia llegir, en alemany del segle XIX, Pentesilea, no l’he trobada, però l’he retrobada, l’Amazona de veres, quasi al començament de l’epopea que ençata el mite de la Ciutat eterna (En., I, 490-493).
*

Sant Llorenç, 2 de setembre del 2020
 
INSTANT DOBLE
     He anat fins al pla de Son Xema on, nin semidéu-semidemiürg, amb la saviesa que dóna la innocència, feia volar estels.
     M’he abocat al pou de la sínia que es troba al bell mig d’aquesta planúria després d’arribar-hi amb passos i grandària de gegant segons els llagosts de tota mida que m’esquivaven perpendicularment o transversal amb salts de més de dos metres i, aletejant, de més de tres, talment palletes escapçades de rostoll que escampades pel vent haguessin cobrat vida o peixos de color blau nedant a la superfície d’una mar blava.
     Abocat al pou de la sínia, he vist el que som –jo i la humanitat sencera, passada, present i futura–: al fons –de forma el·líptica com la trajectòria d’un planeta–, un reflex fugisser, i a les parets de pedra d’aquesta construcció singular i secular, una ombra efímera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.