CANT DE TARDOR

I
Ens capbussarem prest dins les fredes tenebres;
adéu, viva claror dels estius massa curts!
Ja sent des d’aquí caure amb fúnebres topades
la fusta que ressona als patis empedrats.

Tot l’hivern ha d’entrar dins el meu ésser: ira,
odi, calfreds, horror, treball dur i forçat,
i, talment com el sol dins l’infern polar, mira:
el meu cor serà sols un bloc roig i glaçat.

Escolt escarrufat el so que fa cada estella;
el patíbul que drecen no té un eco més sord.
El meu esperit és la torre que s’esfondra
colpida amb ariet inesgotable i fort.

Em sembla, bressolat pels cops que sent encara,
que amb molta pressa claven un taüt qualque part.
Per a qui? – Era ahir l’estiu; és tardor, ara.
Renous misteriosos com d’un que se n’anàs.

II
La claror verdosenca d’aquests ulls llargs m’encanta,
estimada, però tot, avui, m’és amarg:
i res, ni l’amor vostre, ni el bon foc, ni la cambra
no igualen en mi el sol brillant damunt el mar.

Tanmateix estimau-me, cor tendre! Sigueu mare,
fins d’un malagraït, fins i tot d’un dolent,
amant o bé germana, la dolçor fugaç ara
d’un gloriós autumne o bé d’un sol ponent.

Curta tasca! La tomba espera; que ho és, d’àvida!
Deixau-me, el front posat sobre els vostres genolls,
assaborir, enyorant l’estiu tan blanc i tòrrid,
de la fi de tardor el raig groguenc i dolç!

POESIA COMPARADA
Tothom compara, fins i tot l’incomparable: hi ha pares que comparen un fill amb l’altre; ja Plutarc gosà comparar vides paral·leles de personatges cèlebres sense haver estat forçosament contemporanis.
Com un rostre desconegut apercebut en girar la cantonada ens duu a un rostre familiar, una lectura en duu d’altres. En poesia, hi ha influències més o menys voluntàries i d’altres que són del tot inconscients. Al capdavall, tots els fabricants de versos són humans, i tots els humans (tots els que són capaços de pensar per ells mateixos, vull dir) es fan les mateixes preguntes existencials. Octavio Paz, per a qui, per començar, no és el poeta qui parla, sinó que “por su boca habla el lenguaje”, referint-se a l’obra d’un clàssic castellà, afirma: “Todos nos enamoramos, sólo Garcilaso transforma su amor en églogas y sonetos”. Traduint el poema que acabau de llegir, un poema del temps (com fruita del temps:
d’un gloriós autumne o bé d’un sol ponent.

Estació i moment del dia preferits del poeta) no em vaig poder estar de comparar-ne tota la segona estrofa de la primera part a una frase d’una novel·la: mateix lèxic, però a les antípodes anímicament parlant, que en una de les primeres línies del Frankenstein de Mary Shelley:
I try in vain to be persuaded that the pole is the seat of frost and desolation.

A Baudelaire, ho hem vist, el fred polar no li proporciona cap exaltació. Ara bé, el to –i el so– del seu poema em fan tornar viatjar, aquest pic i de manera més global, en el temps i en l’espai, fins a la Catalunya del segle XX.

Si Salvador Espriu, al seu pròleg a la poesia completa del seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, insinua amb encert alguna influència baudelairiana en l’autor d’Imitació del foc, en l’obra poètica d’Espriu jo destrii si més no una confluència amb el poeta de Les Fleurs du mal. La LVI, l’impressionant “Chant d’Automne”, em duu, per mor d’una coincidència (i qui sap si reminiscència) a rellegir un dels grans poemaris de la nostra lírica: Llibre de Sinera. Servidor ha estat moltes vegades a Sinera, fins i tot a casa
del Poeta, on fou rebut pel seu fillol, qui, junt amb la dona, li mostrà “el jardí dels cinc arbres”. Servidor ha comprès de manera perfecta el significat del mot “rial” perquè els ha trepitjats secs i imaginat desbocats quan hi havia inundacions. La relació de cops (d’un estri indeterminat de fuster que serveix per fer taüts en Baudelaire, i d’una “aixada” i un “magall” en Espriu) d’eines per asclar, clavar o cavar, i la mort, és, en tots dos, evident:

Em sembla, bressolat pels cops que sent encara,
que amb molta pressa claven un taüt qualque part.

I ara escoltem Espriu:
Ajupits en l’ombra, caven comparets
a les despullades vinyes de l’hivern.
No hi ha llum per tota la buidor del cel.
Només uns cops d’aixada al fons del fred.

Quant a la forma, a més del fet que tots dos coincideixen a utilitzar el quartet, hi ha també una similitud entre aquestes estrofes assonantades i monorimes d’Espriu que inauguren el seu Llibre i alguna de les Fleurs composta únicament amb dues rimes consonants.

…………………………………………………………………………………………………………………………..

Per als creients, la fi de la tardor ens prepara a rebre el qui ha d’advenir. Si passàrem del calendari Julià (encara vigent en els cristians ortodoxos) al Gregorià (en reconèixer aquest papa que els astrònoms del passat s’havien equivocat, canvi que coincideix exactament amb la nit del traspàs de Santa Teresa d’Àvila: una nit d’uns quinze dies i unes quinze nits!), Nadal, que per a alguns hauria de coincidir amb el solstici d’hivern, inexorablement s’acosta. A França, els contagis i les morts per covid-19 havent minvat, Macron havia anunciat una certa flexibilitat en les restriccions per tal que les famílies es puguin reunir com cada any. Però com que la incertesa segueix imperant més que el president de la República, “Júpiter” de malnom, ja veurem què serà en ser cuit. A França, la meitat de la població està deprimida; l’Arquebisbe Michel Aupetit, que abans de dur sotana duia un uniforme de metge, preconitza, prescriu aprofitar aquesta realitat indeterminadament disminuïda (diria jo, més que no “nova” o “represa”), per recollir-nos veritablement. I a tothom, de qualsevol lloc i creença, el vostre cronista parisenc vos desitja de tot cor llorencí prou ànims, humor i imaginació per seguir suportant aquesta situació.