Resum de la Conferència d’Antoni Sansó «L’art a través de la dona» celebrada a l’Auditori Sa Màniga

El dimecres, 10 de març, es va celebrar a l’Auditori Sa Màniga de Cala Millor una interessant conferència amb motiu del Dia Internacional de les Dones, a càrrec d’Antoni Sansó, essent un èxit d’assistència, s’esgotaren les places disponibles. Presentà el conferènciant el director de l’Auditori, Pere Santandreu.
Tot seguit oferim als lectors i lectores que no pogueren assistir un resum de la conferència.
«L’art a través de la dona» per Antoni Sansó.
Dins el camp de les arts plàstiques, que és el tema que ens ocupa avui, les dones han hagut d’enfrontar-se a grans dificultats a l’hora de donar a conèixer el seu treball i en l’art contemporani, el feminisme s’ha fet, des del principi, la pregunta de “com pot la dona representar-se a ella mateixa, tenint en compte que el seu paper des de sempre ha estat el de ser representada, la d’aparèixer com objecte de la mirada masculina i mai com a subjecte i productora de representació”. En aquest sentit el món de l’art no és molt diferent a altres.
Per això, és important i esdevé imprescindible recordar la posició desigual que homes i dones han ocupat en la història de l’art i de la crítica d’art. Aquestes dues disciplines, acostumades a enfocar l’evolució dels moviments artístics en torn a la influència dels grans mestres, assumien l’existència de dones artistes com un fet excepcional, però el que és cert, és que hi ha hagut dones dedicades a la producció artística en totes les etapes de la història, a pesar d’haver estat sistemàticament desatesa, marginada i ignorada en el discurs oficial. Des dels convents de l’edat mitjana, passant pel Renaixement italià o l’Anglaterra victoriana, la dona ho ha intentat sempre i els camins han estat múltiples i variats.
Ben segur, que si vos ho demanava, ens sortirien pocs noms fins ja ben entrat el segle XX, però les acurades investigacions d’aquests darrers anys demostren que tenim notícia de milers d’artistes nascudes abans del 1900. La dona en l’art ha quedat massa sovint reduïda a un doble clixé: pintora en la intimitat o objecte de desig iconogràfic per als homes. Cal treure de l’oblit el talent de tantes i tantes dones amb una trajectòria personal silenciosa i discreta, imposada pels esdeveniments del moment.
L’art va ser codificat com a domini del “geni” i el geni assimilat a masculí. És va continuar amb la teoria ja exposada pel Renaixement, d’art i artesania i és va qualificar d’artesania moltes de les obres realitzades per les dones.

Pens que manca una gran tasca de rescatar a les dones artistes oblidades en el transcurs de la història. Però això no serà suficient si no hi ha una transformació profunda, una mirada més ample, que doni cabuda a altres perspectives inclús a una revisió de la història de l’art.
No hi ha cap nova tendència artística on la dona no hi participi activament. Vull dir però, que el nombre de dones artistes que al llarg del últims anys han aparegut en el món de l’art contemporani, no és una cosa que haja sorgit de forma espontània o arbitraria, ni sense les seves dificultats. Diré més, per mi existeix una positiva relació entre feminisme i art contemporani ja que durant els anys setanta del segle XX, les dones artistes reivindiquen la possibilitat de treballar en condicions d’igualtat en el món de l’art i ho fan dins el context dels moviments pacifistes i la defensa dels drets humans.
Aquest clima de ruptura social i d’anhel de llibertat, generalitzada tant a Europa com a Amèrica, amb les primeres protestes contra el racisme o el sexisme i amb la constitució del Moviment per l’alliberació de la dona va propiciar moltes de les iniciatives de les dones artistes. Varen ser autentiques pioneres que s’enfrontaren amb unes pràctiques i amb unes institucions que no tenien clara la seva participació. Iniciaren una revolució sense precedents en la nostra història de l’art i que va transformar per sempre els seus paràmetres. De llavors ençà la pràctica artística i la crítica feminista han treballat camins propis, no exempts de contradiccions i en intersecció amb altres desenvolupaments teòrics relacionats amb l’orientació sexual, la classe social, la raça, la natura, etc.
En aquests anys podem afirmar que l’art que sobresurt dins el món de l’art contemporani és feminista, però la presencia d’artistes homes és encara molt superior a les dones. Hem tenim prou fent una volta per alguna de les fires d’art que es fan al món o mirant la programació dels museus més importants.
Per posar un altre exemple més proper, dir que al Museu del Prado dels 1.100 quadres que s’exposen només 10 estan signats per dones o dels 4.000 quadres emmagatzemats només vint són de dones i si feim un repàs a les principals subhastes d’art constatam que els lots de dones artistes encara són escassos i que les cotitzacions resulten més baixes.
Un parell d’exemples
Dins el segle XVII, trobam a ARTEMISIA GENTILESCHI, pintora amb una personalitat excepcional, reconeguda actualment com una artista admirable però que en el seu temps es va haver d’enfrontar a molts de prejudicis, amb fets estranys i dramàtics de la seva vida. El dramatisme, la llum i els colors són típics de la seva obra. Aquesta artista va treballar per els mecenes més importants de la seva època, es construí una reputació i visqué una vida d’independència poc comuna entre les dones de l’època.
BERTHE MORISOT, la fada bona de l’impressionisme que s’oposà fermament a l’ensenyament acadèmic convencional i va ser una gran defensora dels ideals impressionistes i una gran pintora que va exposar pràcticament en totes les exposicions que feren com a grup, a part de jugar un paper destacat i essencial dins aquest moviment. Era conscient que obria camins quan es queixava així: “No crec que mai hi hagi hagut un home que tractes a una dona com igual i això és tot el que hauria demanat, perquè sé que valc tant com ells”.
KÄTHE KOLLWITZ artista gràfica i escultora alemanya i que ja el 1898 exposà una dramàtica sèrie de gravats provocant un gran escàndol per la naturalesa políticament radical del tema i que malgrat que el jurat l’hi volgué concedir la medalla d’or, l’emperador va vetar personalment aquesta distinció. El 1922, on bona part de la seva obra tenia la finalitat de ser una protesta contra les condicions de treball del moment, havia escrit: “M’agradaria tenir una influència en aquests temps en què els éssers humans se senten tan confosos i necessitats d’ajuda”. Fou expulsada i perseguida pels nazis.
MARIA BLANCHARD gran pintora, d’una gran qualitat i sensibilitat artística, que va desenvolupar la seva activitat artística a París, reconeguda pionera de l’art contemporani espanyol, que malauradament segueix essent encara avui una desconeguda pel gran públic. En les seves composicions redueix la temàtica a elements essencials, expressats mitjançant diversos punts de vista creant un cubisme molt personal caracteritzat pel seu rigor formal, l’austeritat i el domini del color. El Museu Reina Sofia, fa uns anys li dedicà una retrospectiva que pretén valorar un treball no reconegut de forma suficient.
TAMARA DE LEMPICKA icona de l’art déco, estil acadèmic luxós i molt decoratiu, un personatge com artista i com a dona i imatge de modernitat per excel·lència, símbol de l’emancipació del sexe femení. Fou una artista de gran repercussió mediàtica i es va convertir en retratista imprescindible de l’aristocràcia francesa i americana de l’època, anomenada “la baronessa amb pinzell” va pintar duquesses, grans ducs i les altes esferes socials. Li agradava tant la vida social com el món de l’art manifestant: “Jo vaig ser la primera dona que va pintar de forma clara i neta, i aquest va ser el motiu del meu èxit”.
A l’expressionisme abstracte hi trobam LEE KRASNER, ELAINE DE KOONING o HELEN FRANKENTHALER. Com a curiositat dir que aquestes tres artistes estaven casades amb tres dels grans artistes de l’expressionisme abstracte: Pollock, De Kooning i Motterwell i que elles varen haver d’esperar prop de vint anys per a ser reconegudes.
NIKI DE SAINT PHALLE, una de les figures més divertides de l’art modern, famosa per les seves nanes, escultures de dones voluminoses i de colors cridaners que són una divertida provocació respecte a la tradicional imatge femenina. A la Toscana es troba un dels parcs més increïbles mai construïts, “El jardí del Tarot”, ideat per aquesta artista on dins una superfície d’unes dues hectàrees es troben escultures de fins a 15 metres d’altura realitzades durant més de 17 anys.
REBECCA HORN, 1944, artista alemanya que des de fa anys és una de les més il·lustres residents ocasionals de Mallorca i que treballa amb galeries d’aquí, on sovint i podem veure obra seva. En els seus treballs, naturalesa, cultura i tecnologia es donen la ma. Les seves escultures mecàniques i aparats, fets amb objectes quotidians, evoquen la vida i representen mecanismes i sentiments molt arrelats a la vida, com el poder, la lluita, l’aïllament, les amenaces, la llibertat, l’erotisme… i pot presumir d’haver treballat amb una gran quantitat de formats diferents
Com ella mateixa, com qualsevol persona, les seves escultures mecàniques respiren, poden agitar-se, cansar-se i aturar-se per descansar, la qual cosa ha vingut a demostrar el seu interès per l’ànima de les coses, i no per les coses en elles mateixes.
JENNY SAVILLE, 1970, membre dels joves artistes britànics, coneguda principalment pels seus monumentals quadres de nus femenins. Pinta, dins un estil figuratiu hereu de la Nova figuració amb influències de Rubens i Lucian Freud, la dona real d’avui en dia, sense cap tipus d’idealització, sense cercar la bellesa sinó la veracitat, realitzant paisatges del cos, ens diu: “Pint carn perquè soc humana”. Feminista convençuda, afirma que des de nina li cridà l’atenció no trobar noms d’artistes dones en els llibres d’art, com si aquestes haguessin de quedar relegades al paper de ser mostrades. D’aquí que la seva obra s’oposi als cànons impossibles de la bellesa imposada a les dones.
CRISTINA IGLESIAS, 1956, artista basca, responsable d’un llenguatge singular que ha transformat el concepte d’escultura en l’àmbit de les instal·lacions. Les seves obres reflecteixen un vocabulari estètic basat en l’ús de diferents materials com el formigó, l’alabastre, la resina, el ferro… a vegades combinats amb motius vegetals i diferents tècniques. L’artista té un gran interès per l’espai, l’arquitectura, la literatura i la geologia. El contrast de textures i materials, així com la relació que aquests estableixen amb l’espai, són constants en les seves obres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.