Fins al 15 d’octubre es pot visitar l’exposició dedicada a Joan Trujillo al Protur Biomar Gran Hotel
Spa. A l’exposició, englobada dins el projecte “Art Cala Millor”, es mostren 28 obres d’aquest
artista. La seva personalitat el duia sovint a dialèctiques i enfrontaments constants i a mantenir-se
allunyat i aïllat dels circuits artístics oficials. Així i tot, va aconseguit exposar la seva obra a galeries
alemanyes i austríaques a més de participar a fires tan importants com la de Basilea a Suïssa.
M’agradaria amb aquest escrit donar una idea aproximada d’una obra inquietant i enigmàtica, d’una
pintura visceral i dramàtica. Mirar un quadre és fàcil, però trobar qualque cosa en ell ja no ho és
tant, per això, sempre m’han agradat les imatges que fan pensar una mica a l’espectador alterant les
nostres formes de percepció. Record que en Joan deia: “la meva reflexió pictòrica ha estat sempre
relacionada amb la meva activitat reflexiva”. Potser per això, s’ens fa difícil desvincular la seva
obra de la seva vida ja que ens parla clarament del seu món interior. L’obra com una especie de
combat entre un mateix i d’una significació autobiogràfica.
La seva és una pintura d’una gran qualitat que té un lloc indiscutible dins l’àmbit de l’art
contemporani, d’aquí també aquesta exposició com una reivindicació d’un artista i una obra, massa
sovint relegada o oblidada i per mi un dels artistes més originals de la seva generació i un referent
encara avui dins el panorama artístic.
Podríem dir que la seva obra s’inclou dins un estil neo expressionista influïda per l’expressionisme
abstracte nord-americà, que condiciona el gest i el tractament pictòric, encara que quasi mai no va
fer una obra totalment abstracte i que la figuració sempre exercí un paper important. A pesar
d’aquesta aparent abstracció, hi trobam després connexions amb la realitat a través de les figures
que es mouen per l’espai. Aquests dibuixos insinuats que podem trobar amb una mirada més
profunda, són els elements necessaris per comprovar que no estam davant una obra abstracta.
A més, conscient que el dibuix implica la possibilitat d’una narració, va saber extreure el costat més
fosc de la realitat. Els dibuixos, adquireixen presència immersos dins un cert caos, i els sotmet a
continues variacions sense concretar del tot la imatge, s’intueixen per seguir amagats. Això ajuda a
descobrir aquests silencis que amaga, que insinua, que ens suggereix.
La major part de la seva obra està realitzada sobre paper per remarcar encara més aquesta visió
intimista on el diàleg entre la pintura i el dibuix és una constant. La seva pintura fa referències a la
memòria on el color negre i vermell hi són molt presents. Les figures torbadores, humanes o
animals, els objectes quotidians i les més diverses imatges es fan lloc dins el tractament pictòric, en
un camí que va des de la foscor a la llum. Ens proposa així, un viatge mental, un viatge pel món
oníric, els somnis, els malsons… envoltat d’una atmosfera especial i d’un vitalisme pictòric poc
comú.
En Joan entenia el quadre com un espai ple de records, com una suma de moments, un espai íntim i
imaginari en què les imatges no són mai clares. Aquest color negre que massa vegades predomina
no les fa més dramàtiques o tràgiques, sinó que les envolta amb l’obscuritat pròpia dels somnis amb
una foscor de molts diversos matisos, per així, seduir-nos. Uns negres agressius i atractius a la
vegada i que ell afirmava que eren “el seu etern company”.

Segons manifestacions de l’artista, “l’obscuritat és la manifestació de la divinitat. Així, el negre fa
de contracolor del fons, el qual es pot utilitzar de forma més abstracta. A més m’interessa el negre
perquè és un color més mental, més intel·lectual que sensual”. No cerquem a les seves obres, colors
optimistes però sí hi podem trobar, a certs quadres, raigs de claror que un pot pensar en aquests
moments d’alegria o felicitat que a pesar de tot ens pot donar la vida.
El negre, com absència de color, la inexistència de la llum. Pensem que el color negre és misteri,
obscuritat… però també pot ser un negre espiritual, la pintura com alliberació, com a recerca d’un
sentit de la vida, una reflexió sobre l’existència. Per ell l’art estava destinat a penetrar dins la realitat
amb totes les seves complicacions i maldats.
El color vermell, un dels altres colors preferits, representava per a l’artista els lligams a la terra.
D’aquest color ens deia l’artista: “l’ús del vermell no és tan significatiu pels seus valors plàstics com
pels seus valors psicològics i simbòlics que me lliguen amb l’illa”. Per mi aquests vermells venen a
representar l’energia com expressió de la sensualitat i de l’erotisme. Una magnifica ocasió i un bon
moment per apropar-nos a una obra seriosa i contundent, i encara ben actual.