No el coneixia íntimament, però m’ha fet ganes dedicar-li unes línies avui vespre mateix, després de saber la trista notícia de la seva defunció. Primer, per com de sobtat ha estat tot plegat i segon, perquè sempre el vaig trobar un home entranyable. Era el que es coneix com un policia “de poble”, a la manera d’abans: proper, agradable i generós, però que si t’havia d’estirar les orelles quan feia falta també ho sabia fer. La meva filla de 9 anys, que encara el recorda de quan anava a escola a Infantil (“es policia dels cabells blancs”, li deia ella), no el podia haver definit millor: “El coneixia tothom, papà. Sempre xerrava amb es padrí, amb tu i amb tots”.

I és que era un gust anar a cercar les nines a l’escola d’Infantil i topar-te’l. Sempre tenia alguna anècdota per contar (o del Cardassar, o de política… i fins i tot de Card.cat, de la qual era un gran lector).  Així, fent un poc de conversa amb tothom, un costum de cada pic més en desús, donava vida al poble. Record que dels darrers temes que parlàrem va ser de la seva jubilació i de tot el que faria. I més tard record haver-lo plegat per foravila,  arreglant un tros (juraria que el corral de les gallines).   Malauradament no ha pogut gaudir de la retirada així com ell hagués volgut, així que allà on descansi esper que ho pugui fer i que ens continuï llegint des de la llunyania.  Amb lectors agraïts i fidels com ell és un plaer fer aquesta feina.