Tres nits. Dissabte de Reis, l’alegria més gran de l’any quan érem nins. Corrien els anys setanta, fent via a poc a poc. Record el fred d’una nit de Reis en particular, la finestra del carrer Creu esbatanada on havíem deixat nodriment per a les bísties dels Màgics d’Orient.  Record l’olor de l’aire fred, i sobretot la màgia que emanava dels astres aquell vespre. En tornar de missa, en lloc de faves trobàrem sumptuosos regals.

Tanmateix uns anys – pocs–  més tard  doble i mútua decepció quan dic a mon pare que « es rei moro xerra en mallorquí », o sia : « No és de veres, i ets altres tampoc ». Un poquet més tard, essent escolanet de Don Jaume, el capellà que es casà, record les juguetes de fusta (devien ser sueques?) amb què fou obsequiada l’escolania llorencina. Aquell mateix any record haver contemplat, també de vespre, amb els meus coŀlegues ensotanats, el betlem de Ca Sa Bunyolera.  Evidentment, el Rei de Reis, la Llum de les Nacions, el de Veres, havia escollit, per encarnar-se, el poble de Betlem. A cinquanta anys, amb més desenganys i més lectures, més ric de ventures i de coneixences, un no ha perdut el nin que va ser (« On hauria anat a parar si no ? » crec recordar que diu Sant Agustí), talment la soca tallada no ha esborrat, dins els seus cercles concèntrics, els primers que s’hi formaren.  Que els reis no duguin carbó a ningú, que tota vida deixa marge per al Bé.

Molts d’anys !

A mitjanit, a mitja veu,

em canta una veu dins la nit:

« Si el teu passat de nin t’encanta

anit tots Tres ens reunim

com cada any per adorar el Nin

i fer-te del passat present

del començament d’aquell temps

que no passa ni ha de venir.

Sigues feliç sent tu mateix

escoltant-lo a Ell dins el cor

que de si mateix en tu es peix.

Perquè ets a imatge Seva bo.

Sigui aquest el teu gran delit

i no temis pus mai la Nit. »