Durant els primers dos anys del seu quinquennat, reconec que el jove banquer dels Rothschild i ministre de Hollande no m’etxocava gaire. Després d’una fase d’acceptació, l’he acabant trobant més fidel a les pròpies idees que no ho fou el darrer president socialista a les seves, i sobretot més eficaç, a pesar d’unes quantes pífies a l’hora de comunicar, i que en bona part ha acabat confessant.
Quant al debat d’anit, l’he trobat agosarat i brillant, clar sobre els seus compromisos europeus i democràtics, recomanant subtilment a l’adversària que no hauria d’esmentar tan sovint el general De Gaulle tenint en compte d’on ve el seu «partit» (gairebé iŀlegal quan vaig arribar a França el 1999, i que el 2002, de manera rocambolesca, arribà a la seva primera final; Chirac renuncià al debat amb el paracaigudista de l’ull de vidre i antic torturador, un dels fundadors d’aquesta formació que comptava tres tipus d’exs: coŀlaboracionistes, membres de la Waffen-SS i de l’OAS: Organització Armada Secreta que organitzà nombrosos atemptas a Argèlia i a França; o sigui: un caramull de negacionistes, feixistes, neofeixistes i nostàlgics del nazisme i de l’Argèlia francesa a l’origen del FN (ara RN, canvi tan radical com d’AP a PP!), i que si segueix tenint un munt de simpatitzants és en bona part perquè els altres partits i els media el tracten com un partit democràtic més d’ençà que la filla el llevà i el rellevà per rejovenir i desdiabolitzar-ne la imatge.
Llibertat, «J’écris ton nom», però jo no escriuré el del feixisme, incompatible amb la divisa de la République.
Ella, doncs, ahir vespre es trobà del tot desestabilitzada quan Macron li recordà aquestes tres coses: que encara està reemborsant un préstec de nou milions d’euros al First Czech-Russian Bank, banc molt proper al Krèmlin; que el cap d’estat no és qui augmenta els sous, sinó els caps d’empresa, i que no es pot prohibir dur vel o quipà al país dels Drets humans. El partit antieuropeu i ultranacionacionalista, en aquest segon duel amb Macron (que ha entrat tard en campanya per mor de la guerra a Ucraïna, un dels països de l’Est que he visitat i que visità Sant Llorenç fa una trentena d’anys a través d’un grup de ball a la plaça de S’Ajuntament), té per desgràcia més possibilitats de guanyar que el 2017, i des del 2016 tots sabem que no ens podem fiar un pèl de les enquestes. L’única cosa que em tranquiŀlitza és creure, més que no saber, que a una part dels que volien votar l’extrema dreta per primera vegada, per una miqueta de democràcia que tenguin, després de les tres hores televisades d’ahir, hi renunciaran.
Quin silenci des de Madrid, Catalunya i Balears! ¿Ho he d’interpretar que no passau gens de pena que allà deçà els Pirineus seguirà regnant la Democràcia? Resposta diumenge que ve abans de les 12 del vespre. Si tot va bé, no cal que em feliciteu (no naturalitzat, no puc votar). En cas contrari, tot suport serà benvingut.
Jaume Galmés
(He escrit aquest article dins el metro. En sortir i posar la ràdio, he après que Macron, en acabat l’escrutini, s’adreçarà als francesos des del Camp de Mart (allà on hi ha la «redetorrassa» que impressionà Mossèn Alcover). President divinament pagà i judeocristià. «Júpiter» de malnom, l’home d’En Marche!, per al seu eslògan de campanya, ha jugat amb l’etimologia bíblica del seu nom de fonts: Emmanuel Macron avec vous.)