Durant els primers dos anys del seu quinquennat, reconec que el jove banquer dels Rothschild i ministre de Hollande no m’etxocava gaire. Després d’una fase d’acceptació, l’he acabant trobant més fidel a les pròpies idees que no ho fou el darrer president socialista a les seves, i sobretot més eficaç, a pesar d’unes quantes pífies a l’hora de comunicar, i que en bona part ha acabat confessant.

Quant al debat d’anit, l’he trobat agosarat i brillant, clar sobre els seus compromisos europeus i democràtics, recomanant subtilment a l’adversària que no hauria d’esmentar tan sovint el general De Gaulle tenint en compte d’on ve el seu «partit»  (gairebé iŀlegal quan vaig arribar a França el 1999, i que el 2002, de manera rocambolesca, arribà a la seva primera final; Chirac renuncià al debat amb el paracaigudista de l’ull de vidre i Continua →