Aquest mes us volem fer arribar un relat molt valent que va escriure una de les membres de l’associació, na Llucia Genovart Llodrà. Un testimoni que ens recorda la importància i la necessitat de deixar-nos acompanyar. I tot un exemple de sororitat. Gràcies per deixar-nos compartir la teva història:

Hi ha moltes coses en aquesta vida que donem sempre per suposat, que creiem que tenen una garantia infinita, però no és així.

Ahir, quan em vaig trobar un grapat de cabells meus entre els dits, se’m va regirar l’estómac. Sabia que havia de passar. Ho estava esperant. Però crec que una no està mai preparada per desprendre’s d’una part tan enraigada de la nostra identitat. Estava envoltada de dues de les meves millors amigues (i el fill d’una d’elles), no estava tota sola ni m’hi vaig sentir. Però quines opcions tenia? Plorar. Òbviament. Quan es fa un nus a la gola, la millor manera de desembolicar-lo és plorant, ha de sortir, sinó no et deixa respirar ni xerrar bé.

Ja tenia decidit i concretat qui seria que em raparia. Els ho vaig dir i em van dir de seguida: jo no he de fer res aquesta tarda, o si he de fer, ho cancel·lo i et puc fer costat, si vols. No fa falta, vaig dir jo, però van insistir. I tanta sort! Si que feia falta, em feien falta i molta.

Sabeu què? Sense adonar-nos-en vam muntar una festa de comiat a la meva cabellera. Vam obrir una botella de cava, vam brindar per nosaltres i per la vida en si. Vam posar música de reggeaton (de l’antic, del bo) i ho vam gravar en vídeo per a la posteritat. Va ser un moment agredolç, clar que sí. El que va començar com una festa, rient i fent broma, va acabar amb unes quantes llagrimetes de l’emoció i, per què no admetre-ho, de l’impacte. Causa impacte veure’t a tu mateixa o a la teva millor amiga sense cabells a causa d’una malaltia. Va ser decisió meva ahir tallar-me els cabells, però va ser a causa de les circumstàncies. Sé ben cert que en una situació normal no m’hauria rapat el cap, mai. Però ha hagut de ser així, i no em puc imaginar millor manera d’haver-ho fet.

Vull donar gràcies a la vida per aquestes persones que sempre et fan costat. Que si cal plorar, plorem. I si cal obrir una botella de cava, l’obrim, i ens la bevem!

No ho negaré: al principi em va costar molt aguantar-me la mirada del meu reflex per més de tres segons. No podia aturar de plorar. Sentia pena per jo mateixa, no m’agradava el que veia. Sabia que necessitava temps per assumir-ho. Anava fent petites ullades al reflex de la finestra, i apartava la vista de cop. Vaja pinta de malalta, pensava.

El que més em va sorprendre, va ser el temps que em va durar aquesta actitud, aquest sentiment de “regodearme en mi propia pena”. Poc.

Això és el que jo considero germanor, sororitat.

Imatge de l’artista valenciana Ame Soler, coneguda com Tres voltes rebel