Ens hem de situar en un Sant Llorenç rural, on bona part de les famílies vivien de la producció de set o vuit quarterades i, com la parella de la imatge, es desplaçava amb carro. Amb poca premsa i encara menys comunicació exterior els temes de conversa s’allargaven i allargaven: -Què fa el matancer? -Es un gust veure’l menjar? -Fa calor avui, no n’havia tenguda tanta mai…i coses semblants.
Quan la gent, exclusivament homes i fonamentalment joves feien vetlada en el cafè, fumant, jugant o parlant (ja se’ns fa difícil recordar-ho o imaginar-ho). Quan l’avorriment vessava, en tropa, sortien a er alguna eixida, normalment una annerotada on algun veïnat en rebia les conseqüències. Una situació molt semblant a la bellament descrita per Mn. Galmés a “Flor de card” quan parla dels boiets i En Rosset Baió.
L’anècdota que es vol descriure no te res de nova. En un deliciós relat, “Els crits”, n’Antoni Mus (Diafora, 1975) deixa constància d’un cas encara més extrem -serveixi el títol d’aquesta anècdota de reconeixement i homenatge a la seva aportació-. Conegut és que, en gran part, els relats de Mus bevien de les informacions que en treia de les converses de les perleres de Manacor.
Bé. La qüestió es que aquí, i des de 1932 teníem don Miquel Santandreu d’apotecari, persona discreta i llargament fadrina que, d’un dia per l’altre es va casar amb una al·lota catalana que, a partir d’aleshores seria tractada de donya. donya Carme. Aleshores l’apotecaria era situada en el carrer Rector Pasqual just on ara hi ha el Centre de dia.
Conegut és que en el Sant Llorenç preturístics els don/donya, en la relació directe, anaven ben comptats: capellans, metges, apotecari i mestres (sobre tot si no eren locals). I a vegades, no sempre, per extensió les seves parelles.
Es veu que donya Carme era expansiva en el seu plaer sexual, tant que des del carrer, a les nits d’estiu de vidrieres obertes, la sentien.
Assabentats aquells jovencells del cafè, a la seva llista d’entreteniments hi varen afegir anar a escoltar els esplais de la muller de l’apotecari.
Pel que em contà en Joan Sureda no sempre encertaven, es passaven llargues estones asseguts en silenci a l’acera de ca l’amo Antoni de Son Barbot, però quan l’espera donava els seus fruits, era una festa. Fins i tot arribaren a anar a cercar una escala per veure si podrien guipar el motius de l’expansió plaent de l’esperit.
Està be recordar que, aleshores, molt abans que es posàs de moda aquell cinema anomenat de “destape”, en un entorn de repressió generalitzada imposada pel nacional-catolicisme on els capellans imposaven la seva llei, predicant i bandejant les persones que no complien els preceptes, les primeres informacions sexuals es solien estendre alhora que s’aplegaven ametles a Pocafarina i les primeres experiències masculines compartides solien ser a canvi de diners.
Després, molt després, vendrien les turistes i el canvi de costums.
(Imatge de FASLdC,1960. Arxiu de Magdalena Torres)