Conten com a cosa certa que després de la Guerra de 36 en el poble de Sant Llorenç,hi quedà un petit destacament de soldats. Els rojos havien reembarcat definitivament i amb la forta repressió durant i després d’aquell any -passades l’oli de ricí, detencions, bandejament de tota persona no addicta al Règim…- tot restava controlat, però per un si de cas!; els soldats hi romanien i es relacionaven amb la gent llorencina.

D’aquell grup de soldats, alguns destacaren per la seva planta i simpatia. Eren guanyadors i portaven uniforme i això els donava un valor afegit.

Un dels que més destacà va ser un tal Antonio que es va fer ben seva la gent amb qui es relacionava. També es va fer seva una plantosa al·lota llorencina a qui començà a acompanyar (al primer festeig li deien acompanyament).

Es veu que l’al·lota, esvelta i plantosa era una mica moderna, és a dir, no feia part del grup actiu de Filles de Maria que aleshores tenia xarxa arrelada. A quest fet, ben transcendent en aquell nacional-catolicisme, se li ha d’afegir que el festeig amb n’Antonio tenia certs alts i baixos. Un ara si ara no, ben diferent de les acostumades relacions lineals. D’aquí que la rebatejassen amb el malnom de “La Parrala”.

Recordi’s que la Parrala era una conegudíssima i tradicional copla andalussa recuperada i popularitzada posteriorment per Carlos Cano que tenia ala famosa tornada “Que sí, que sí, que sí, que sí,/que la Parrala tiene un amante;/que no, que no, que no, que no,/que ella no quiere más que a su cante.

Que sí, que sí, que sí, que sí,/que si no bebe no pué cantá,/que no, que no, que no, que no,/que sólo bebe para olvidar.”

La qüestió és que les avinences i desavinences amoroses entre “la Parrala” i n’Antonio ben aviat foren objecte de notícia i comentari que s’estengué, com a taca d’oli, pels carrers del poble. Com era costum d’aquell temps el seny i la raó eren de l’home i generalment la dolentia era de la dona. Per això davant la disputa la majoria de la gent de poble es va posicionar fent costat al pobre Antonio i castigaren La Parrala amb una bona cornada.

Un comença a sonar el corn per aquí, l’altra continua per allà, un altre agafa una esquella, la gent s’arremolina fent uuuuu i altres improperis davant la casa de l’al·lota.

Motivada per la pressió psicològica de l’escarni (darrerament en diuen scratch) surt corrent fins que es pot refugiar en una casa coneguda de la qual, passat cert temps, treuen mig acubada en un balancí.

Resultat, la família deixa definitivament Sant Llorenç i se’n va a viure a Ciutat.

Retirats els soldats, de l’Antonio mai més se’n va tenir notícia.

Nota: A manera d’anècdota i amb la informació que ha facilitat n’Antoni Pascual es conta el cas de la cornada de “La Parrala” atès que no resten familiars directes a Sant Llorenç

P.S. La primera vegada que vaig sentir parlar de cornades ho presentaren, potser recordant el tema de la cimentera, com una mena de “revolució social” a manera de “el poble s’uneix davant una injustícia”.

Després -n’he viscudes quatre i n’he sentides contar altres tantes- va resultar que aquella primera idea no era del tot certa. Una cornada s’assemblava més a un linxament, a l’estil d’aquells que sortien a les pel·lícules de l’Oest que a altra cosa.

En el fons era un acte de covardia on, amagats rere el grup i el renou, algunes persones s’atrevien a fer el que mai haguessin fet a cara descoberta.

La dinàmica era senzilla, alguns líders de grup es posaven d’acord en relació a una qüestió o una persona, per un motiu més o manco compartit. Després anaven en processó fins a la casa que volien cornar i allà es quedaven fent renou fins que es cansaven.

I l’autoritat? I els municipals?. A la darrera que vaig viure, aplicant la tàctica d’arribar misses dites, es miraven la feta des d’un terrat estant.

Aquesta darrera cornada va tenir la resposta d’alguns, pocs, joves locals que feren una pintada contra les cornades i a favor de la justícia en els maresos de l’entrada del poble, pintada que enfurismà els cornadors que, amb un pinzell mullat de pintura blava i penjat a la columna de l’entrada del cafè, feren llarga burleta.

Això de les cornades avui sembla impensable. Tots tenim un passat.

Imatge: Soldats a Sant Llorenç (de Fotos Antigues de SLdC. Arxiu Aina Pont)