Son Puça, nom de lloc, o En Puça, malnom de persona, poden resultar evidències de la seva persistent presència.
Darrerament ja no se’n sent parlar gaire de puces, a diferència del que passava en el Sant Llorenç preturístic.
Una barraca on hi havia nascut una ventrada de porcs, el racó on solia parir la moixa o la cussa, una vegada abandonat el lloc per aquests animals, després sovint es convertia en un “niu de puces”. Continua
S’incrementa l’anecdotari llorencí, referit a l’època del Sant Llorenç rural i normalment amb contarelles d’Antoni Pascual, amb una nova entrega referida a la presència de mosques es les cases. Continua
El tema va de quan al néixer una persona, segons el sexe, ja es sabia el nom que portaria tota la vida.
Un costum que es començà a trencar -primer de forma tímida i fins que canviaren les lleis-, a finals dels anys setanta del segle passat. Continua
Una aproximació (intuïtiva) a l’estructura social del Sant Llorenç preturístic.
Al “no hi havia manera de guanyar un duro” referit a l’esforç amb minsos resultats dels pagesos, se li oposa allò “qui tocava calaix marxava bé” referit a botiguers i menestrals usant expressions de n’Antoni Pascual. Continua
Tot el que comença, acaba. Després d’una quarentena d’entrades referides a anècdotes dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, del segle passat, es posa punt. (Encara que, per la seva condició digital sempre resta oberta a possibles modificacions i ampliacions).
Per tancar el tema, es fa una lectura interpretativa del que, fonamentalment, ens ha contat n’Antopi Pasqual. Continua
Una bellíssima imatge extreta de “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar”(Arxiu familiar de Margalida Melis), per il·lustrar les petites coses que han anar sorgint en les converses de l’anecdotari.
Son idees assenyalades de passada que, al meu entendre, guarden sentit. Continua
Aquesta vegada l’Anecdotari enfoca un tema molts anys i encara ara tapat: relacions sexuals en els anys quaranta i cinquanta del segle passat, amb fort desequilibri entre homes i dones.
El canvi de costums i cerences que possibilita una edat primerenca d’inici de relacions i la seva llibertat és, lal vegada, si mes no de forma aparent, un dels aspectes més rellevants de la “revolució turística”. Encara que segons indiquen estudis de la UIB, els models que arriben via pàgines pornogràfiques d’internet, no són ni encertats ni gens igualitaris. Continua
Resten uns quants serrels d’aquesta sèrie d’articles que hem anat publicant sota en nom d’Anecdotari llorencí /AL). El d’avui fa referència a una llarga tradició viscuda en el nostre entorn -i també en altres indrets-, el costum de dormir en el sostre.
Un costum que es va començar a perdre a partir dels inicicis del segle XX, quan les possessions deixaren de ser centres de producció i facilitadores de feina. Continua
Una nova entrega de l’anecdotari llorencí.
Fa molts anys, a finals dels anys cinquanta del segle passat, anar a cercar nius era una habitual activitat infantil.
Sortosament els costums van canviant. Continua
A la imatge, de banda el conjunt d’eres, es pot detectar el magestuós pi d’en Solaies
Es un dels altres amb nom propi que fan -haurien de fer- part del patrimoni local inmaterial. Un patrimoni ple de sentit en l’entorn rural del segle passat. Continua
Indagar sobre xarrets, carretons i cabriols també pot resultar una petita aventura. De fet després de consultar aquell petit Panorama Balear titular “Carros y coches de antaño” amb textos de l’Arxiduc (1967-1891) traduït per Sureda Blanes on es parla de carretets, galeretes, galeres i omnibús s’haurà de recórrer al diccionari per intentar esbrinar el context de l’anècdota que situaríem a l’entorn dels anys quaranta del segle passat, just abans de la generalització de les motos i del Seat 600. Continua
–Ja has anat a besamans al blonco Biel?, amb els anys es convertí en un -Has anat a veure el tio Biel?, però el sentit era el mateix mostrar submissió i respecte per conservar en bon estat les relacions familiars tradicionals.
Era costum repetir l’itinerari a les festes rellevants, Nadal i Pasqua. . En aquestes darreres s’establia, a més, un intercanvi al tast de panades i rubiols. –”Oh, són molts brévols” o “La pasta és molt encertada!”. Reconeixement formal que, generalment, comportava un comentari ulterior en cercles de parella –”Però, a jo, m’agraden més ses nostres!. Continua
Una pinzellada sobre l’evolució de les fresses. Des de les gamberrades dels anys quaranta al protagonisme de les comparses escolars.
Amb una aturadeta gràfica al ball de fresses del Club Card (1973). Continua
De la difícil aventura de poder-se comprar un cotxe a la situació actual.
Unes pinzellades amb mirada de milana Continua
Pujava pel vell camí dels horts de Balafi. Un camí que desde es Sebel·lins anava als horts. Camí que es transfigurà pel seu tardà asfaltatge. Les persones, a vegades, som com els animals, no anam pel camí més curt sinó pel més còmode.
Deia que pujava pel camí amb una canya llarga. Ell davant, les cabres darrera. Utilitzava la canya per espolsar les garroves que guaitane en el camí… Continua
Un dia d’hivern, vora la foganya ens contà l’anècdota. Era xerrador i, sobre tot, contador de coses que recordava de la seva jovenesa.
Francesc Clapés “es Germà Migollo” vivia en el seu estimat Béjar “-Heu de venir un dia…”, però cada any solia fer estada a Sant Llorenç. Li agradava la festa de Sant Antoni, visitar la família i fer seguiment del seu germà Jaume. Continua
Ara gairebé ningú en parla. Una dolència habitual que va a menys. Els que tenim certa edat, potser n’hen sentit parlar…o les hem sofrides!
Apareixien a l’hivern, en els dits o les orelles. “Inflor de la pell causada pel fred, principalment a les mans, els peus i les orelles, acompanyada d’ardència i de picor i, a vegades, d’ulceració” Continua
La curiosa anècdota d’avui no és gaire vella, potser té una trentena d’anys.
Parla de la relació entre el món agrícola tradicional i els nous usos i costums d’aquesta, nostra generació, que malgrat les seves arrels pageses ha viscut en altres àmbits. Continua
A sa plaça Nova, a sortida de missa, els dies assolellats de primavera resultaven idones per jugar a “sa raieta”.
En aquest anecdotari llorencí es vol enfocar aquells jocs perduts. Uns jocs ancestrals que en mentingueren vius fins a l’arribada del turisme, la informàtica i la globalització. Continua
L’anecdotari llorencí es centra, avui, en la plaça Nova
Tots els topònims porten un missatge implícit. “Sa plaça Nova” és un d’aquells que evidència l’existència d’una plaça anterior. Continua