Una nova entrega de l’anecdotari llorencí.
Fa molts anys, a finals dels anys cinquanta del segle passat, anar a cercar nius era una habitual activitat infantil.
Sortosament els costums van canviant. Continua
AL36 Cercar nius
Respon
Arxiu d'etiquetes: Anecdotari Llorencí
AL35 Arbres amb nom propi
A la imatge, de banda el conjunt d’eres, es pot detectar el magestuós pi d’en Solaies
Es un dels altres amb nom propi que fan -haurien de fer- part del patrimoni local inmaterial. Un patrimoni ple de sentit en l’entorn rural del segle passat. Continua
AL34 Xarrets i carretons
Indagar sobre xarrets, carretons i cabriols també pot resultar una petita aventura. De fet després de consultar aquell petit Panorama Balear titular “Carros y coches de antaño” amb textos de l’Arxiduc (1967-1891) traduït per Sureda Blanes on es parla de carretets, galeretes, galeres i omnibús s’haurà de recórrer al diccionari per intentar esbrinar el context de l’anècdota que situaríem a l’entorn dels anys quaranta del segle passat, just abans de la generalització de les motos i del Seat 600. Continua
AL32-Besamans
–Ja has anat a besamans al blonco Biel?, amb els anys es convertí en un -Has anat a veure el tio Biel?, però el sentit era el mateix mostrar submissió i respecte per conservar en bon estat les relacions familiars tradicionals.
Era costum repetir l’itinerari a les festes rellevants, Nadal i Pasqua. . En aquestes darreres s’establia, a més, un intercanvi al tast de panades i rubiols. –”Oh, són molts brévols” o “La pasta és molt encertada!”. Reconeixement formal que, generalment, comportava un comentari ulterior en cercles de parella –”Però, a jo, m’agraden més ses nostres!. Continua
AL30-Voleu fresses?
Una pinzellada sobre l’evolució de les fresses. Des de les gamberrades dels anys quaranta al protagonisme de les comparses escolars.
Amb una aturadeta gràfica al ball de fresses del Club Card (1973). Continua
AL29 Motorització
De la difícil aventura de poder-se comprar un cotxe a la situació actual.
Unes pinzellades amb mirada de milana Continua
AL28-Cabrers de vorera
Pujava pel vell camí dels horts de Balafi. Un camí que desde es Sebel·lins anava als horts. Camí que es transfigurà pel seu tardà asfaltatge. Les persones, a vegades, som com els animals, no anam pel camí més curt sinó pel més còmode.
Deia que pujava pel camí amb una canya llarga. Ell davant, les cabres darrera. Utilitzava la canya per espolsar les garroves que guaitane en el camí… Continua
AL27 Més hermós seria…
Un dia d’hivern, vora la foganya ens contà l’anècdota. Era xerrador i, sobre tot, contador de coses que recordava de la seva jovenesa.
Francesc Clapés “es Germà Migollo” vivia en el seu estimat Béjar “-Heu de venir un dia…”, però cada any solia fer estada a Sant Llorenç. Li agradava la festa de Sant Antoni, visitar la família i fer seguiment del seu germà Jaume. Continua
AL26-Sedes!
Ara gairebé ningú en parla. Una dolència habitual que va a menys. Els que tenim certa edat, potser n’hen sentit parlar…o les hem sofrides!
Apareixien a l’hivern, en els dits o les orelles. “Inflor de la pell causada pel fred, principalment a les mans, els peus i les orelles, acompanyada d’ardència i de picor i, a vegades, d’ulceració” Continua
AL25-Els pollastres
La curiosa anècdota d’avui no és gaire vella, potser té una trentena d’anys.
Parla de la relació entre el món agrícola tradicional i els nous usos i costums d’aquesta, nostra generació, que malgrat les seves arrels pageses ha viscut en altres àmbits. Continua
AL24 “Sa raieta”
A sa plaça Nova, a sortida de missa, els dies assolellats de primavera resultaven idones per jugar a “sa raieta”.
En aquest anecdotari llorencí es vol enfocar aquells jocs perduts. Uns jocs ancestrals que en mentingueren vius fins a l’arribada del turisme, la informàtica i la globalització. Continua
AL23-Plaça Nova
L’anecdotari llorencí es centra, avui, en la plaça Nova
Tots els topònims porten un missatge implícit. “Sa plaça Nova” és un d’aquells que evidència l’existència d’una plaça anterior. Continua
AL20 Collir ametles a Pocafarina
Si es fes una consulta a les persones que ronden els setanta-cinc anys sobre la seva primera experiència laboral, segurament un bon grapat contestaria “anar a collir ametles a Pocafarina”.
Acceptaven els nous collidors i collidores a partir d’haver fet la primera comunió. Certament se’n començava a parlar una mica abans (-”Ja t’has apuntat? – Jo hi aniré amb sa caminona d’en Bernat Xaret!” -a Calicant- o “-Jo hi aniré emb el camió d’en Llavorim!” -dins la caixa del camió, a Pocafarina-). El dilluns de Sant Llorenç començava la tasca. Continua
AL21-N’Antoni Potent
Amb la intenció de descobrir la possible llegenda que s’hi amagava es plantejà una pregunta lògica:
-”Qui era n’Antoni Potent?”
La resposta resultà ben decebedora:
-”Res, només era per fer por, -Ara vendrà n’Antoni Potent!, ens deien.” Continua
AL20 El piano
Segons conten -en aquest cas concret l’anècdota és descrita per n’Antoni Pascual- l’inici de la fama de les verbenes llorencines s’inicià a l’any 1950 amb l’actuació de “Los Clipers”. Sembla que el grup, que sonaven i cantaven sense altaveus, quan va venir aquí ja disposava de certa fama.
La plaça de l’Ajuntament encara no estava arreglada i posaven un escenari a la banda de llebeig. Continua
AL18-Ovnis!
Som de l’opinió, segurament compartida per alguns dels lectors, que les modes, totes les modes potser nascudes a un altre cap de món, acaben arribant a tots i cada un dels nostres pobles. Potser tard i un tant aigualides, però acaben arribant.
Es parla de modes en sentit genèric, pot afectar al menjar, al vestir, al moure’s i , fins i tot, al pensar.
Ningú es pot alliberar de la relació amb el altres, ni amb els mitjans de comunicació. Continua
AL18-Messions
Conten que ca Madò Anita, en el carrer Major, va ser una de les primeres cases del poble on hi va fer feina un guixaire, un especialista en posar guix que venia de Palma. Abans hi havia costum d’emprar arenat de ciment per fer l’acabat fi de les parets. Era una obra feta pel mestre es Sord i un poc especial. Madò Anita i la seba botiga també ho eren un tant singulars a l’entorn llorencí. La seva filla, que destacà per la seva bellesa, es va casar amb un advocat de Manacor, més concretament de Llodrà, que quan feia classe a La Salle es feia dir Don Lorenzo Wenceslao Femenias de Duran. Continua
AL17-N’Antoni
Les seves mans plenes i calloses amarraven la palanca de la manxa de l’orgue de l’església parroquial amb suavitat i, alhora, seguretat. Amb el seu invariable ritme personal, amorosenc i constant, assegut sobre la caixa, anava alçant i baixant la palanca, treball inevitable per carregar d’aire la manxa, el dipòsit que donant sortida a l’aire possibilitava el so excepcional i majestuós dels canons de l’orgue parroquial.
La seva cara rodonenca, en aquest punt que es situa entre la seriositat i el somriure, transmetia tranquil·litat, bonhomia i serenor. Continua
AL16-En Ramell
No tenia el nom gens original, la majoria dels verros de les possessions, quan aquestes encara eren centres d’ocupació i rendibilitat agrícola responien al nom de Ramell. El de Son Cardaix, també.
Els noms dels animals a les possessions s’anaven repetint segons certa tradició: en Roig pel mul, en Virat pel moix, en Ramell pel verro… en els cavalls hi havia més varietat. Les ovelles, les gallines, conills… i altres animals, en general, no solien tenir nom, però sempre s’han de considerar les excepcions com, per exemple, la dels mens pujats amb viveró Continua
AL15-Picar pedra
El concepte “picador” ho sofert una radical transformació. En els anys setanta era aquella persona, home, que “anava d’estrangeres” tot aprofitant la diferència de costums, en l’àmbit sexual, entre les turistes i la restrictiva moral local.
Abans, però el concepte “picador” era un altre ben diferent. Després de la guerra picaren pedra els presos fent camins: “Esclaus oblidats” segons publicació de Maria Eugènia Jaume Esteva. En altres indrets picar i traginar pedres és una tasca d’infants, de descarada explotació infantil. Continua