AL34 Xarrets i carretons

Indagar sobre xarrets, carretons i cabriols també pot resultar una petita aventura. De fet després de consultar aquell petit Panorama Balear titular “Carros y coches de antaño” amb textos de l’Arxiduc (1967-1891) traduït per Sureda Blanes on es parla de carretets, galeretes, galeres i omnibús s’haurà de recórrer al diccionari per intentar esbrinar el context de l’anècdota que situaríem a l’entorn dels anys quaranta del segle passat, just abans de la generalització de les motos i del Seat 600. Continua

AL32-Besamans

Ja has anat a besamans al blonco Biel?, amb els anys es convertí en un -Has anat a veure el tio Biel?, però el sentit era el mateix mostrar submissió i respecte per conservar en bon estat les relacions familiars tradicionals.

Era costum repetir l’itinerari a les festes rellevants, Nadal i Pasqua. . En aquestes darreres s’establia, a més, un intercanvi al tast de panades i rubiols. –”Oh, són molts brévols” o “La pasta és molt encertada!”. Reconeixement formal que, generalment, comportava un comentari ulterior en cercles de parella –”Però, a jo, m’agraden més ses nostres!. Continua

AL28-Cabrers de vorera

Pujava pel vell camí dels horts de Balafi. Un camí que desde es Sebel·lins anava als horts. Camí que es transfigurà pel seu tardà asfaltatge. Les persones, a vegades, som com els animals, no anam pel camí més curt sinó pel més còmode.

Deia que pujava pel camí amb una canya llarga. Ell davant, les cabres darrera. Utilitzava la canya per espolsar les garroves que guaitane en el camí… Continua

AL27 Més hermós seria…

Un dia d’hivern, vora la foganya ens contà l’anècdota. Era xerrador i, sobre tot, contador de coses que recordava de la seva jovenesa.

Francesc Clapés “es Germà Migollo” vivia en el seu estimat Béjar “-Heu de venir un dia…”, però cada any solia fer estada a Sant Llorenç. Li agradava la festa de Sant Antoni, visitar la família i fer seguiment del seu germà Jaume. Continua

AL26-Sedes!

Ara gairebé ningú en parla. Una dolència habitual que va a menys. Els que tenim certa edat, potser n’hen sentit parlar…o les hem sofrides!

Apareixien a l’hivern, en els dits o les orelles. “Inflor de la pell causada pel fred, principalment a les mans, els peus i les orelles, acompanyada d’ardència i de picor i, a vegades, d’ulceració” Continua

AL20 Collir ametles a Pocafarina

Si es fes una consulta a les persones que ronden els setanta-cinc anys sobre la seva primera experiència laboral, segurament un bon grapat contestaria “anar a collir ametles a Pocafarina”.

Acceptaven els nous collidors i collidores a partir d’haver fet la primera comunió. Certament se’n començava a parlar una mica abans (-”Ja t’has apuntat? – Jo hi aniré amb sa caminona d’en Bernat Xaret!” -a Calicant- o  “-Jo hi aniré emb el camió d’en Llavorim!” -dins la caixa del camió, a Pocafarina-). El dilluns de Sant Llorenç començava la tasca. Continua

AL20 El piano

Segons conten -en aquest cas concret l’anècdota és descrita per n’Antoni Pascual- l’inici de la fama de les verbenes llorencines s’inicià a l’any 1950 amb l’actuació de “Los Clipers”. Sembla que el grup, que sonaven i cantaven sense altaveus, quan va venir aquí ja disposava de certa fama.
La plaça de l’Ajuntament encara no estava arreglada i posaven un escenari a la banda de llebeig. Continua

AL18-Ovnis!

Som de l’opinió, segurament compartida per alguns dels lectors, que les modes, totes les modes potser nascudes a un altre cap de món, acaben arribant a tots i cada un dels nostres pobles. Potser tard i un tant aigualides, però acaben arribant.
Es parla de modes en sentit genèric, pot afectar al menjar, al vestir, al moure’s i , fins i tot, al pensar.
Ningú es pot alliberar de la relació amb el altres, ni amb els mitjans de comunicació. Continua

AL18-Messions

Conten que ca Madò Anita, en el carrer Major, va ser una de les primeres cases del poble on hi va fer feina un guixaire, un especialista en posar guix que venia de Palma. Abans hi havia costum d’emprar arenat de ciment per fer l’acabat fi de les parets. Era una obra feta pel mestre es Sord i un poc especial. Madò Anita i la seba botiga també ho eren un tant singulars a l’entorn llorencí. La seva filla, que destacà per la seva bellesa, es va casar amb un advocat de Manacor, més concretament de Llodrà, que quan feia classe a La Salle es feia dir Don Lorenzo Wenceslao Femenias de Duran. Continua

AL17-N’Antoni

Les seves mans plenes i calloses amarraven la palanca de la manxa de l’orgue de l’església parroquial amb suavitat i, alhora, seguretat. Amb el seu invariable ritme personal, amorosenc i constant, assegut sobre la caixa, anava alçant i baixant la palanca, treball inevitable per carregar d’aire la manxa, el dipòsit que donant sortida a l’aire possibilitava el so excepcional i majestuós dels canons de l’orgue parroquial.

La seva cara rodonenca, en aquest punt que es situa entre la seriositat i el somriure, transmetia tranquil·litat, bonhomia i serenor. Continua

AL16-En Ramell

No tenia el nom gens original, la majoria dels verros de les possessions, quan aquestes encara eren centres d’ocupació i rendibilitat agrícola responien al nom de Ramell. El de Son Cardaix, també.

Els noms dels animals a les possessions s’anaven repetint segons certa tradició: en Roig pel mul, en Virat pel moix, en Ramell pel verro… en els cavalls hi havia més varietat. Les ovelles, les gallines, conills… i altres animals, en general, no solien tenir nom, però sempre s’han de considerar les excepcions com, per exemple, la dels mens pujats amb viveró Continua

AL15-Picar pedra

El concepte “picador” ho sofert una radical transformació. En els anys setanta era aquella persona, home, que “anava d’estrangeres” tot aprofitant la diferència de costums, en l’àmbit sexual, entre les turistes i la restrictiva moral local.
Abans, però el concepte “picador” era un altre ben diferent. Després de la guerra picaren pedra els presos fent camins: “Esclaus oblidats” segons publicació de Maria Eugènia Jaume Esteva. En altres indrets picar i traginar pedres és una tasca d’infants, de descarada explotació infantil. Continua