Ara, en temps de festes patronals, a Sant Llorenç es juga a incruentes, mixtes i joioses batalles entre Camp Rodó i Corea.

Fa una seixantena d’anys, de forma ben diferent, ja hi jugaven a batalles.

Sols hi participaven nins o jovencells. S’arremolinaven a diversos indrets; un dels més populars era Son Tàrrec i al coster entre aquest i les vies del tren, tot establits de la vella possessió de Sa Cova. El lloc preferit era l’anomenada “cova de ses genetes” que no era gaire cosa més que una vella mata de dos pisos entorcillada, però que exercia la funció de símbol. Qui dominava la cova de ses genetes es sentia del grup guanyador o, si mes no, guaitar-hi quan la dominaven els altres era una proesa que evidenciava el valor i l’atreviment dels qui ho aconseguien.

Les batalles, aleshores eren un joc no gens innocent, es lliuraven a pedrades. Pedres que es tiraven ben a ferir. Però tirar una pedra amb intenció de ferir un dels adversaris no resulta sinònim d’encertar l’objectiu; poques vegades hi havia ferits.

Amb tot i amb això si un aconseguia fer un trenc a algú de l’altre pandilla era considerat una mena d’heroi, o així li ho feien creure!.

Entre una batalla i una altra batalla hi havia llargues temporades de pau on cada pandilla treballava el seu espai, fent passos i coves de vegetació o simplement jugant al voltant de les espectaculars jonqueres que hi havia en el llit de l’ample torrent, quan a quests portava un rajolí d’aigua bona part de l’any. No es disposa de dades concretes a mà sobre si aleshores els anys eren més plovers, el que si es pot assegurar es que les fonts de greixina, abans de la proliferació de pous fets a màquina, rajaven més i més temps.

Les darreres pandilles nombroses, les de principis dels seixanta -una liderada pen Montserrat des Molí i l’altra pen Joan Faldares- eren hereves de les anteriors, algunes de les quals, amb nom propi es feren ben famoses:

“Sa Matança” amb en Sebastià Caron -que havia estudiat a ca es frares d’Inca-, en Pedro Corem, en Pep Matrineta, en Campins…

“S’Antoxa” d’en Toni Salestes, en Jeroni Monito, en Pep Corem, en Miquel Moliner, en Jordi Tiana, en Perico des Camp Rodó…

“Es Mulers”, dels dos germans de Son Cardaix, en Xisco Mora, en Jeroni de Son Cucullada…

O els “Leal” i els “Cañon”, aquestes dues darreres referides al futbol.

Val a dir que la vida de les pandilles, i en cada cas concret la participació de cada un dels joves d’aquestes pandilles famoses es trencava amb el matrimoni. Una vegada començava el festeig minvava la participació i, normalment amb el matrimoni s’acabaven les annerotades.

Aquestes pandilles segons conten -un dels meus confidents és n’Antoni Cus- de banda passar llargues estones en el cafè Cas Pinxo i posteriorment i segons pandilla en altres cafès, tenien entreteniments diversos; alguns d’ells foren: des d’anar a robar fruita a enfilar la carretera de Manacor fora calçons; des de fer les feines dins una casa, a la provatura de pixar enfora o de qui aguantava la pedra més grossa a la regata del cul… totes amb un contingut comú mostrar el poder, l’atreviment i la virilitat, normalment empesos per uns líders que, moltes vegades, es mantenien en un segon pla .

A vegades, amb les eixides, s’utilitzava estratègia pactada, a més, quant més atrevida o descarada més alt era el reconeixement. Es el cas del melonar de sa Cova situat a l’indret del camí des Cós just a l’altra banda de la carretera. Es veu que l’amo, amb branques, havia fet una barraca i els vespres hi anava per guardar els melons. Els de sa Matança decidiren fer dos grups, mentre uns, des de la carretera estant, discutien i feien com si estassin interessats en agafar uns quants melons, fet que va copsar l’atenció del propietari del melonar que estava amagat dins la barraca, uns altres, que hi anaren des de la banda del torrent, amb peus de gat, aprofitaren la distracció per agafar-ne un amb cada mà.

També he sentit contar que un dels entreteniments estrella era el d’apedregar els externs que venien a conèixer al·lotes llorencines. Les Penyes de sa Blanquera per als manacorins i les de Can Blanc per als serverins, eren talaies idònies per a les apedregades. Esperaven ajaçats i amagats pel desnivell fins que els suposats pretendents, generalment amb bicicleta, passaven per aquell indret.

A principis dels anys seixanta encara bé se’n recordava de les apedregades don Maties Bosch, aquell professor de francès que hi havia a l’Institut de Manacor, amb boca petita, cara ovalada i ulleres a mig passar que a tots els llorencins ens tractava, sense gens de broma ni mirament, de bàrbars. (Amb aquest sentir ara sabem que difícil resulta suposar una aplicació estrictament equànime de les qualificacions)