Feia temps que no posava una cançó. però avui m’ha vengut de gust. I és que el tema val la pena. Curiosament ahir el vaig fer escoltar i analitzar a l’aula als meus alumnes en temps del Pla Lector (les cançons, almanco les bones, no deixen de ser sovint poemes musicats)  i com poques vegades vaig notar que els havia arribat, que. sí, s’havien emocionat.

Segurament el llenguatge (directe) i l’estil de la cançó (hip-hop) hi va ajudar, ja que els joves hi estan més familiaritzats, però és igual, sigui d’un estil o de l’altre el missatge colpidor del tema és el mateix: la humilitat i el retorn a la infantesa. O com va dir el pensador francès del segle XVI  Montaigne:  “Per molt que estiguem en el tron més alt del món, sempre ens acabarem seient damunt del nostre cul”.

I és que a la cançó Residente (cantant del grup Calle 13, grup molt recomanable) se desnua davant la càmera, vomita tot el que du a dins, sense contemplacions, per retrobar-se a si mateix. I com se retroba a si mateix una figura famosa i adorada com ell? Doncs tornat als seus orígens,  a la seva infància, al carrer on viva, els seus antics amics, pare i mare… recrodant amb nostàlgia el que un dia va ser i ara, per molts èxits que l’acompanyin, ja no és.

En resum, una cançó que arriba  i que vos convid a escoltar durant els set minuts que dura en què el bo de Residente no repeteix un sol vers:

PD: el nen que surt a la cançó al final, representat-se a si mateix de nin, és el seu propi fill.