La conversa anava de panades. Cosa ben habitual aquests dies.
Es veu que “desfer el me” també precisa d’una determinada tècnica i que no tothom ho fa de la mateixa manera.

Ls panades també han evolucionat des de les de pasta dura i ossos amb trocets de carn, s’ha passat a les actuals sense ossos i de pasta més refinada.

-Les panades de Pasqua es solien fer amb la brosta del me. Brosta?

No sé si és per extensió de “coses petites”, o de “parts sobrants” però es veu que a l’hora de desfer el me, de desnossar les cuixes, o el coll van sorgint petites escapcions de carn. Idò aquestes són les que s’empren (empràven) per fer les panades.
El DCVB mostra:

BROSTAf.
|| 1. Branqueta tendra i prima (Cat., Mall.); cast. renuevo, vástago. Al ferse cada brosta del taronger un maig, Atlàntida x. Com una brosta de llorer novella, Costa Horac. 33.
|| 2. Conjunt de les branquetes més primes d’un o d’alguns arbres; cast. ramojo. Com més atzacaiareu | més viva serà la brosta, Colom Juven. 73.
|| 3. Brossa, conjunt de plantes llenyoses de poca grossària (Plana de Vic).
|| 4. Ventim; tupada (Vic).
|| 5. pl.Les parts dolentes d’una ovella, que no són bones per menjar (Llucmajor).
Fon.: bɾɔ́stə (pir-or., or.); bɾɔ́sta (occ.); bɾɔ̞́sta (val.); bɾɔ̞́stə (bal.).
Etim.: postverbal de brostar.