Per què una final entre el Mallorca i l’Athletic de Bilbao se juga a un lloc tan incòmode com Sevilla? La resposta és ben simple: el futbol s’ha convertit en un negoci que sobrepassa qualsevol lògica.

Record que fa molts anys, quan jo era petit,  mon pare va deixar de veure futbol. Segons ell, tot havia canviat i ja no valia la pena: els clubs havien passat de pertànyer als socis i s’havien convertit en societats anònimes (és a dir en negocis). Jo, que havia nascut ja amb les Societats Anònimes dominant els clubs, no l’acabava d’entendre. Però ara que he crescut i veig que el negoci s’està convertint en un altre negoci encara més ferotge que abans, ho començ a entendre. No vull dir que deixi de veure’l, perquè és un joc que m’agrada massa i cap negoci llevarà l’emoció i la passió del futbol, però sí seré crític amb el que s’està convertint a causa de la màquina de fer diners, que mai en té suficient, i perjudica l’essència de l’esport i el desposseeix de tota lògica.

Si abans teníem  les Societats Anònimes, les requalificacions de terrenys més que dubtoses, l’injust repartiment dels diners de la televisió….  ara han entrat en joc  els clubs-estat, amb els petrodòlars saudís al darrere (com ara el Manchester City o el PSG); o les finals surrealistes de la Supercopa d’Espanya que es fan, atenció, a Aràbia Saudí; o un Mundial a mig hivern per poder-lo fer a Qatar (heu observat que tot du cap al mateix punt?). I una passa més d’aquest despropòsit seria l’intent de Florentino Pérez i els seus amics de fer aquesta Superlliga d’equips d’elit, que per ser qui són (ergo els més poderosos i rics) farien entre ells mateixos una lliga tancada, sense accés a equips petits que s’ho guanyassin al camp. 

Però apropem-nos a exemples més propers i quotidians, com ara les entrades d’un partit de futbol. De ver que un Mallorca-Rayo o un Mallorca-Getafe ha de costar mínim 40 euros? I això al fons…  una entrada més centrada ja te costa 60-80 euros. És a dir si comparam,  un partidet normal i corrent de la Lliga espanyola val com un concert del teu cantant favorit, que amb un poc de sort podràs veure un pic cada dos anys a la teva illa (mentre que el partit de futbol és cada dues setmanes). I no entrarem a valorar-ne la qualitat, perquè els darrers anys ha baixat i molt (no el preu, curiosament). Els Arango, Ibagaza, Etoo, Pandiani… dels meus temps ja no abunden als equips de mitja lliga espanyola.  I a nivell televisiu hem passat de fer partits en obert, a fer només el dels equips petits i ara ni això. Tot el contingut és exclusiu de les plataformes televisives privades i amb un preu no precisament barat (basta veure el número de gent que s’adhereix a la pirateria).

I la cirera del pastís, i on volia arribar (però és que és una conseqüència més del que estam parlant)  ha estat la final de la Copa del Rei, on ha arribat el meu Mallorqueta. Quan jo era jove les coses se feien amb lògica, i quan un equip d’una illa mediterrània arribava a una final se feia tot el possible per pal·liar els problemes logístics que suposava el trajecte. Així, amb molt de seny van posar la mítica final del 1998 contra el Barça a València (a la qual vaig tenir el plaer d’anar) i l’altre al 2003, contra el Recreatiu de Huelva, a Elx. Tu agafaves un vaixell (alguns avió), miraves el partit i tornaves… tot molt lògic i a un preu raonable. Però no, ara com que Sevilla ha pagat 1,2 milions d’euros a la Federació per acollir cinc finals de la Copa del Rei (fins al 2024) a la Cartuja, es fa contra tota lògica allà. Això provoca escenes surrealistes com que l’esdeveniment passi de costar uns 200 euros a costar-ne el doble (400 mínim). O que s’hagi d’agafar avió o vaixell i encara fer tres hores de trajecte amb bus fins allà o haver de quedar per força a dormir per Sevilla entre Setmana Santa i la fèria d’abril. Quasi res!

Una mostra més, idò, que la màquina de fer diners no se deté davant res, per molt il·lògica que sigui la situació, i ens hi tenen tan avesats que  acceptam aquests casos com a normals.

PD: No fa falta dir que enguany miraré la final per la televisió.