– Pare Antoni, com va ser la seva infància?
– Aleshores Manacor era un poblet on els nins i nines podíem jugar al carrer, i els del barri ens coneixíem. Va ser una infància molt agradable i amb totes les experiències dels nins d’aquella època: matances, festes amb panades i rubiols, els “senyorets”… l’estiu en es Port i molta relació familiar.

– On va cursar els seus primers estudis?
– He recorregut quasi totes les escoles de Manacor: de petitó a les Franciscanes, després a La Salle, vaig passar a Sa Torre , vaig anar a l’institut quan era al Quarter i vaig estrenar el nou institut. Vaig estar una temporada a un seminari a Barcelona, però vaig acabar els meus estudis aquí, a Manacor. Guard molt bons records de totes les etapes i mantenc encara amics del meus temps d’adolescent.

– Com va néixer la seva vocació? Té antecedents familiars?
– Ha estat un procés molt senzill i sense coses extraordinàries. De petit vaig tenir molta relació amb els dominics. La meva família, les ties especialment, em duien a missa i a les activitats que es feien aleshores en el convent. Vaig entrar com escolà gràcies a la Sra. Concepció, que va parlar amb el prior de la comunitat i em varen admetre encara que aleshores tenien seminari menor i no hi havia escolans de fora. Però l’autèntica vocació, ja més realista i amb un cert fonament, va ser quan tenia 16 anys, que juntament amb un frare dominic vaig fer un procés de reflexió i, després de COU, vaig decidir anar-me’n a València a començar el procés per a ser frare de l’Ordre de Predicadors.

– Segueix amb la mateixa il·lusió de quan tenia 16 anys?
– Evidentment les raons de llavors no són les mateixes que avui, però la il·lusió és la mateixa: viure un estil de vida que em portàs a servir als altres. Sí he tengut familiars que, encara que no varen influir molt, vivien la vida religiosa: la meva tia Isabel, que era monja dominica i una pintora excel·lent, i el meu tió Francesc, que era germà de la Salle.

– On va cursar els estudis, i quin va ser el seu primer destí com a frare dominic de l’Ordre dels Predicadors?
– Vaig fer la teologia a la Facultat de València i, com a primer destí també, vaig anar a Barcelona a estudiar Ciències de la Comunicació a Bellaterra. Precisament durant el temps d’estudi a Barcelona vaig venir a Manacor un any per ajudar a la Parròquia de Sant Josep. Va ser un any de redescobriment del meu poble després de tants anys que havia estat a fora. Aquell any un grup de joves de Manacor i jo, animats per la comunitat del dominics, vàrem fundar un moviment nou i avançat al seu temps que va ser el Casal de la Pau; moviment que va durar 25 anys…

-Recorda quants d’anys fa que tancaren el convent de Manacor?
– La veritat és que no me’n record, més o manco l’any 2002 o 2003, no ho sé. Allò que sí sé és que va ser molt trist per a mi: era un convent amb molt de futur i que oferia un estil molt concret. Sempre he dit que s’ha d’estimar molt el lloc on treballes, estimar la gent, la cultura i les tradicions i, em sembla, no es donaven aquestes condicions en aquell temps, però bé… la vida continua.

– Quants d’anys va ser prior del Convent de Manacor?
– A Manacor vaig estar-hi set anys, dels quals tres vaig ser vicari de la parròquia i tres rector i prior. Uns anys emocionants, un repte molt gran de fer una parròquia per a tots i que tothom pogués sentir-se coresponsable. Vàrem aconseguir molt malgrat que hi havia resistències de grups que vivien al marge de la comunitat parroquial.

– On ha estat destinat i quin ha estat el seu recorregut?
– El meu recorregut és molt senzill: València, Barcelona, Manacor, Barcelona i…Paraguai, set anys a cada lloc i 26 a Paraguai. El millor de la meva vida ho he passat a Amèrica i he gaudit cada moment, encara que no ha estat gens fàcil: s’ha romantitzat molt això de les missions i, la veritat, és dur i requereix molta força i… molta fe.

– Com va esser la seva anada a Paraguai?
– L’any 1997, quan vaig acabar de prior i vaig anar a Barcelona per a quedar-m´hi, un company frare em va suggerir aprofitar el primer any d’impàs per visitar les comunitat que la Província d’Aragó tenia a Sud-amèrica, jo no ho em va convèncer d’anar-hi… Això va ser definitiu: em va impactar tant el vaig veure i viure uns tres mesos, que quan vaig tornar, no havia passat ni un mes i ja vaig demanar d’anar a un poblet de pagesos de Paraguai, per oferir tot el que era, sabia i tenia… Vaig demanar dos anys i, com veus, n’he passat vint-i-sis, no està gens malament.

– Com es va anar integrant a en un destí tan diferent del que coneixia com és Paraguai?
– Evidentment és un món molt diferent; la cultura, les tradicions, la forma de veure la vida, la llengua i també la forma de viure la fe i la religiositat popular. Em vaig anar integrant poc a poc, però tenint molt clar que jo volia participar del projecte de la comunitat d’Asunción, de estar amb el pagesos de Paraguai i compartir amb ells les lluites per la dignitat i el dret a treballar i viure en llibertat. Quan vaig arribar feia poc que Paraguai havia sortit d’una dictadura terrible (1989) que va tenir molta repercussió en la vida ciutadana: la por a parlar i fer grups, de lluitar pels drets o de dir opinions encara hi és i repercuteix molt en la vida, les opcions polítiques i els treball que es fan.

– Què creu que ha influït més en els paraguaians?
– Hi ha dos fets que han influït definitivament en els paraguaians i que s’han de conèixer molt bé per entendre aquest país. El primer, la guerra de “La Triple Alianza” (1864 i 1870) que va deixar el país quasi sense gent, la majoria d’homes varen morir la majoria i quedaren dones, nins i vells. La crueltat d’Uruguai, Brasil i Argentina (sense analitzar qui té la culpa) va ser terrible. El segon fet va ser la dictadura de Stroessner, que ha marcat i condicionat el transcurs del país, amb el domini d’un sol partit que ha estat consumit per la corrupció i la mala gestió i que continua governant cada vegada amb més corrupció i exclusió dels qui no són “d’ells”. Això fa veure males perspectives de futur perquè, com aquí, la ultradreta està prenent les decisions més importants. És tot molt complicat

– És un poble religiós?
– És un poble molt religiós, encara que no molt cristià, falta encara molt per poder conjuntar fe i vida, però cada dia més, la vitalitat de l’Església del país va fent comunitats cada vegada més vives, sinodals i compromeses amb el futur de la societat. Tots els anys que he estat a Paraguai he treballat al poble que es diu San Roque González de Santa Cruz (abans Tavapy), encara que tenc la comunitat religiosa a Asunción i allà ens trobam cada setmana els frares per compartir vida, pregària i festa

– Com és el seu dia a dia? Supòs que molt diferent de com seria a Mallorca…
– Evidentment, encara que les opcions són les mateixes, és totalment diferent la forma de treballar de un poble rural (14.000 habitants, dels quals 11.000 viuen escampats per fora vila i la resta, en el nucli urbà), la forma de viure també, la forma de xerrar a la gent, els temes…És un altra món.

– Quins són els espais fonamentals del seu treball?
– El meu treball té quatre espais fonamentals: primer com a rector de la parròquia Mare de Déu del Roser, una comunitat molt extensa amb 20 comunitats allunyades del poble, cada una dirigida per un grup de laics (celebradors, catequistes, pastoral social…) i quatre barris al poble. Una parròquia molt gran i amb moltíssimes activitats culturals, socials i, evidentment, de formació (imprescindible en una comunitat dominicana) i tot el que fa referència al culte i la vida religiosa del cristians. El segon espai es la universitat Catòlica en el seu de Carapeguá, d’on en som el director general. Una feina molt interessant i un repte molt fort en un país com Paraguai, en què la cultura i la lectura no són precisament el que més interessa a la gent. La pobresa, l’emigració i la baixada de la natalitat, fan molt difícil el treball universitari, a més una competència deslleial de “universitats garatge” (com es diu entre nosaltres) que generalment són de polítics o fetes gaire bé només per a guanyar doblers; enganen els joves amb promeses que no poden complir i que, al final, no és més que aprofitar-se d’ells.

-I el tercer i el quart?
– El tercer espai es la diòcesi de Carapeguá. Fins l’any passat vaig esser el secretari canceller i ara, juntament amb un grup que treballa l’ assetjament i treballa la prevenció. El treball en el consell presbiteral és molt important perquè en la nostra diòcesi es treballa amb laics, germans i germanes i el preveres, hi ha molta participació. I el quart, i no menys important, a la meva comunitat de dominics a Asunción. Ens reunim cada setmana i programam, pregam, compartim les nostres experiències i ens recolzam en les nostres tasques que són molt diferents i plurals.

– Són espais molt diferents…
– Sí, com pots veure son espais molt diferents els uns dels altres i he d’intentar compaginar tot i servir el millor possible. Per això es distribueix el dia entre una cosa i l’altre. No hi ha aturall, però hi ha un treball comunitari que, encara que el treball és molt dur, la gent el facilita i, quan hi ha problemes, ens unim i intentam sortir-ne plegats (hi ha moltes persecucions polítiques, mentides i postveritat). No hem d’oblidar el treball amb els pagesos :tenim un grup d’assistència tècnica i social que aglutina molts de grups de camperols. També treballam amb grups organitzats de tot el departament, fins i tot a la universitat donam assistència tècnica i moltes beques per la gent més humil.

– Parli’m una mica de les beques…
– Les beques, és potser un del projectes en el qual hem treballat més: facilitar als joves poder anar a la universitat, obrir portes al futur, perquè l’única manera de sortir d’una realitat d’opressió, encara que és ambigua i no sempre veritat, és la cultura i preparació de la gent. Vàrem començar amb beques a Manacor gestionades per la Fundació Trobada l’any 2000 i ara, amb la presencia d’una ONG del dominics, aconseguim ajudar a uns 100 joves cada any. Esper que duri molt, aquesta ajuda.

– Com és la comunitat de la parròquia?
– La nostra comunitat de la parròquia és molt viva, tenim tres grans comunitat de base i després las 24 comunitats petites al voltant d’una capella. Són els laics els qui duen tota la pastoral i fan possible una Església viva i compromesa. Jo estic orgullós del Consell Parroquial i de tots el agents pastorals que han agafat amb força la nostra forma sinodal de fer feina: una comunitat coresponsable i inclusiva.

Enhorabona, Pare Antoni, pel gran treball pastoral que duu a terme, i moltes gràcies pel seu temps.
Hi ha moltes coses més per contar, però crec que amb això ja faig cinc cèntims de la meva vida. Moltes gràcies pel vostre interès. Es molt important l’ajuda que rebem des d’aquí: la pregària, el recolzament personal i les aportacions generoses en les beques, i altres coses. Gràcies de bell nou.