Sempre he estat observador. Això és el que vaig fer a la darrera reunió familiar d’en
Guillem Quina.

Una reunió discreta, amb ell de protagonista, però, com sempre, sense ànim de destacar. Allà hi vaig percebre un respecte cap una persona i una situació, on tot cobrava sentit.

Allà hi vaig escoltar el silenci, com fil que tot ho lligava.

Allà s’hi van dir paraules, les justes per omplir el buit.

El ram era allà com a símbol del seu llegat.

Hi ressonaven les passes del camí caminat.