Aquest escrit ve a col·lació d’algunes de les opinions que he escoltat durant aquests dies de la cursa ciclista “Mallorca 312”.
Fa devers un any i mig vaig tenir l’ocasió de viatjar fins a Euskadi per participar juntament amb els companys del club esportiu Malalts de Turmell a la Behobia, una de les curses populars amb més nom que hi ha, a la que qualsevol aficionat a l’atletisme hauria d’aspirar a córrer com a mínim un cop a la vida.
Per què ho hauria de fer?, us puc ben assegurar que no és pel seu recorregut de 20 quilòmetres, que tot i començar a un paratge preciós d’Irun just al costat del riu Bidasoa i acabar al també fantàstic passeig del Bulevard a Donosti, la major part del seu recorregut transcorre per una carretera que per encara més afegitó tampoc és gens plana.
Així doncs per què crec que s’hi ha de participar sí o sí? La resposta és ben simple, per l’afició de la seva gent. Ja des d’abans del seu començament al barri de Behobia que dona nom a la cursa te n’adones que l’ambient no és com el de per aquí, i des del moment de la partida i durant els primers quilòmetres fins que surts d’Irun i agafes carretera, no hi ha un pam de carrer buit, tot està ple de gent per donar la benvinguda i animar als corredors i corredores, venguin d’on venguin i siguin d’on siguin. Però és que quan agafes la carretera i durant la pràctica totalitat del recorregut per aquesta via totalment allunyada de les zones urbanes hi continua havent gent que anima, acompanyats per una organització fantàstica. Per acabar i per si no n’hi hagués prou, en entrar a Donosti es tornen a multiplicar de forma exponencial els espectadors, que un cop atravessada l’aquell dia inesperada i dura costa de Miracruz, et fan gaudir tant si estan a peu de carrer, com des dels balcons dels edificis, de la que és sense cap dubte l’arribada més espectacular de qualsevol de les curses que he participat.
Però no només en els esports els bascos i basques gaudeixen del carrer, a qualsevol hora que passegis pels carrers de Bilbo, Donosti o altres ciutats d’Euskadi, la gent és al carrer, des de les 10 del matí fins ben entrat l’horabaixa, faci fred o calor la gent d’allà en tot moment socialitza. Aixó ajuda a que el visitant tengui la sensació de que és un convidat al lloc, però si té dos dits de seny no es ficarà en embolics amb aquella gent perquè, sense fer res d’especial, donen la impressió de formar un nucli sòlid.
Vet aquí doncs la gran diferència amb la gent d’aquí, que com més va més tendeix a tancar-se a ca seva, al bar o a la feina i a evitar i el que encara és pitjor a criticar les interaccions entre associacions, fet que sovint causa la invisibilització d’aquestes i de la feina que fan. En aquest aspecte no fa massa xerrava amb un company que em comentava que durant la temporada estival es complicat i incòmode fer esport per la primera línia de Cala Millor, jo li vaig respondre que hauríem de fer la prova d’anar-hi un grup d’un mínim de 15 persones, tots vestits amb roba similar, sense distanciar-nos gaire entre uns i altres, i repetir-ho durant un període de temps. De ben segur en pocs dies no tendriem cap problema per córrer o fer qualsevol activitat pel passeig, que com a altres llocs de l’illa molta gent ja no hi va per considerar-ho allò que en diuen “terra cremada”, quan realment no ho és.
Un fet curiós que em va passar la setmana passada en anar a un bar a fer el cafè, va ser que la mateixa persona que a una taula asseguda en un moment donat varen dir (com sempre amb aquella veu d’emprenyat crònic) “I ara aquest dissabte ens tancaran les carreteres pels ciclistes i no podrem agafar el cotxe per anar enlloc”, al cap de pocs minuts contava totes les etapes que ell havia vist guanyar a n’Indurain al Tour de França “quin espectacle” deia. Val a dir que és ben difícil que el recorregut ciclista molestés en cap moment a aquell home, ja que es passa els dissabtes assegut al bar fins a migdia i el seu recorregut habitual no va més enllà de la carretera de Manacor al Port, localitats per les quals la 312 no hi passa ni prop fer-hi.
De totes maneres no s’ha de culpar exclusivament a la gent d’aquest fet, les institucions haurien de vendre la cultura i l’esport com a referents vitals i treure’ls al carrer més sovint del que es fa. Si bé es vera que hi ha ajuntaments com el de Sa Pobla, Santanyí o Alcúdia els quals porten a terme un seguit nombrós d’activitats esportives i culturals durant tot l’any, hi ha d’altres poblacions les quals els seus ajuntaments podrien funcionar sense cap regidor d’esports i ningú ho coneixeria. Estic parlant fins i tot de ciutats a on durant les darreres dècades s’hi havien portat a terme un munt de proves esportives importants (mitges maratons, etapes ciclistes, tornejos de bàsquet, voley etc.), però que en els darrers temps ningú sap encara per quin motiu, han decidit eliminar la realització d’aquestes proves.
Està clar que aquesta actitud no es fàcil de baratar, no es passa de criticar-ho gairebé tot a fer-se seu allò que es critica d’un dia per l’altre, però el que si està clar és que si volem que les coses canvḯn i que se’ns tengui en compte el pitjor que podem fer és tancar-mos a ca nostra i menystenir a qualsevol persona que, amb més o menys sort, intenta fer de la vida de les ciutats i pobles de Mallorca un lloc més alegre.