Un pregó que va de llorencins i llorencines

Senyor batle, regidors, autoritats, llorencins i llorencines, amics i família. Bon vespre a tothom.

Llegint aquesta definició de pregó, “anunci que en veu alta que es fa als llocs públics de coses que convé que tothom sàpiga”, me ve al cap aquell emotiu “se fa sabre” de l’entranyable Sargent. Qui mos hagués dit que l’altaveu del campanar, que tan solemnement convidava els llorencins a sortir al carrer, seria substituït pel TikTok, Instagram i demés porqueries digitals.

Vos he de confessar que aquest no és el meu primer pregó. El primer fou en motiu de la diada de Menorca, a la qual me van convidar com a científic supervisor de la reserva de la biosfera. Se tracta d’un acte molt protocol·lari i institucional, que té lloc el dia de Sant Antoni, patró de Menorca, al saló de plens del Consell Insular i davant totes les autoritats de l’illa. Aquí teniu una notícia publicada a Es Diari de Menorca en relació a aquell pregó, que vaig centrar en la necessitat d’impulsar polítiques decidides de sostenibilitat en una illa que és reserva de la biosfera

Record que una vegada acabat l’acte, se va atracar aquest senyor, en Joan Huguet, dirigent històric del PP i ex-president del Consell Insular, que me va dir a l’orella: “jove, trob que ets molt valent, ningú s’esperava una repolsa com aquesta”. També hi havia present la llavors presidenta del Govern, na Francina Armengol, aquí la teniu, escoltant les meves paraules, amb una cara que sembla demanar-se: “de qui punyetes ha estat la idea de convidar aquest?”

I és que en això de descol·locar, d’incomodar, polítics de diferent pell, els científics som campions mundials. Som ideològicament neutres, estam acostumats a discrepar i disposats a canviar d’opinió perquè contínuament qüestionam la veracitat de la informació que rebem. No anem de credos, i quan interpretam la realitat, quan dictaminam, ho feim en base a dades empíriques, reproduïbles i verificables. I això que tant incomoda els polítics, és pura medicina front a l’actual polarització.

No passin ànsia les autoritats aquí presents. Aquell pregó el vaig fer com a darrer acte de servei a Menorca, l’endemà abandonava l’illa. Com que aquí hi faig comptes romandre més temps, avui no seré tan valent, però tampoc desaprofitaré l’ocasió per dir un parell de coses que convé que tothom sàpiga, a fer sabre.

Serà un pregó on esper veure algunes rialles i molta complicitat, i sobretot esper no veure cap cara com la de n’Armengol. Dedicaré uns minuts a explicar què fa un científic, però no he vengut a vendre el meu llibre. Al contrari, he vingut a parlar d’allò comú, a ser reivindicatiu en allò que mos fa únics, i clar en allò en què no podem fallar si volem sobreviure.

I allò què ens fa únics s’anomena llorencinitat. La qualitat de ser i actuar com a llorencí.

No fa gaire dies, potser a resultes d’haver-mos topat amb certa freqüència, en Bosco fill, per devora el portal dels homes, quan me va veure girar del carrer de ca nostra, va obrir els braços en creu i va exclamar: “punyetes, t’arribaràs a fer llorencí”! Befes a part, això me va empènyer a reflexionar si mai havia deixat de ser llorencí, i més filosòficament, què suposa, això de ser llorencí.

De com un taller de brodats va fer un llorencí científic

Si d’entre la massa llorencina, enguany m’han ofert a jo l’encomana de fer aquest pregó de festes és perquè, a part de tenir bo amb el batle, vaig ser professor seu i se veu que li vaig posar bona nota, ho faig des de la particularitat de ser científic.

Com a tal, he tengut la sort d’impartir conferències i xerrades a diferents parts del món, i no exager si dic que aquesta és, de llarg, la que més m’honora. Per tant, moltes gràcies per la confiança.

Record que en una d’aquestes conferències, a Mallorca, un periodista me va presentar com a científic llorencí. Perdona, li vaig dir: científic llorencí no, llorencí científic. Va posar cara de no entendre massa la diferència. L’ordre dels factors altera el producte, li vaig precisar, abans que científic vaig ser llorencí.

Tant és així, que els ingredients més elementals d’aquest científic se varen pastar en d’un context tant genuïnament llorencí com un taller de brodats.

I és que hi havia una vegada una indústria llorencina que creava producte amb valor afegit, un producte que fins i tot era exportat fora de Mallorca. Aquesta indústria, de capital, talent i mà d’obra 100% llorencins, reinvertia beneficis per exemple en terres llorencines, que no necessitaven ser parcel·lades, ni llogades, simplement eren gaudides com a hobby o treballades professionalment. Ara això sembla ciència ficció. No hi ha indústria, ni agricultura, però si avui som aquí parlant com a científic és mèrit d’aquella indústria llorencina. Gràcies a la suor dels meus pares, germans, tios i cosins, com també la de tantes llorencines, algunes presents aquí, el més petit va poder triar: fer feina al taller o estudiar.

D’allò què fa un científic i de la importància de la ciència

Quan vaig comunicar als meus pares la decisió d’estudiar biologia i formar-me com a científic, mon pare va demanar: “però, Jeroni, això dona per viure? En què consisteix?”

Consisteix en exercir docència a la facultat. Aquí, amb estudiants de biotecnologia agrària revisant l’evolució d’unes tomatigueres a les quals vàrem eliminar els virus mitjançant procediments de laboratori.

Consisteix en participar a congressos científics on debatem els resultats més recents.

Consisteix en fer recerca, en crear nou coneixement. D’entre tota la recerca que he fet, la que més m’apassiona és la que m’ha duit a investigar com ho fan els éssers vius per sobreviure als llocs més inhòspits del nostre planeta. Com aquest, l’Antàrtida, on duim més de 10 anys investigant com l’escalfament afecta el fràgil ecosistema antàrtic. Mesurant l’intercanvi de CO₂ entre l’atmosfera i el sòl antàrtic, amb la mirada encuriosida d’aquests llops marins. Al fons, a mig camí de l’enorme glacera, la base antàrtica.

Més recentment, prospectant condicions ambientals encara més extremes, com aquestes surgències termoàcides. O aquestes fumaroles situades a les dorsals oceàniques, a més de 3000 m de profunditat, on la temperatura arriba a superar els 400 ºC. Fins i tot, tenim a punt la tecnologia per ressuscitar formes de vida, bactèries, que varen quedar atrapades dins del gel antàrtic fa uns 15,000 anys. Formes de vida potser tan robustes com per sobreviure i alterar les condicions climàtiques d’altres planetes, com Mart, i transformar-lo, qui sap en un futur, en un indret habitable per l’ésser humà. Més a curt termini, la intenció és que algunes d’aquestes formes de vida mos permetin recapturar part de l’excés de CO₂ que emetem a l’atmosfera, principal causant del canvi climàtic.

Parlant de canvi climàtic i d’algun dels seus efectes al nostre municipi. Dues imatges de la platja de Cala Millor, just davant l’hotel Protur Playa Cala Millor, separades per una seixantena d’anys. Fent dues extrapolacions a partir d’imatges de satèl·lit, he calculat que en aquest temps hem perdut prop de dues terceres parts de l’arenal no encimentat. Extrapolant al futur, en 30 anys Cala Millor sense arena. I és que la ciència mos demostra tossudament que la majoria de decisions polítiques que se prenen són decisions desenfocades, interessades, de mirada curta, de pa per avui i fam per demà.

Sense anar més enfora, en aquest cas concret, té sentit, deman, destinar recursos en l’embelliment de la zona? Tanmateix, què valdran els hotels, què valdrà tot Cala Millor, quan d’aquí poc la ma arribi al mur de ciment que delimita l’actual passeig marítim?

En un context de recursos econòmics limitats, no seria més sensat i profitós per la pervivència del turisme fer calaix i destinar-los a conservar l’arena que encara queda? Això implica, irremeiablement, tomar els hotels de primera línia. Mirau sinó aquestes fotografies antigues dels hotel Sumba i Borneo construïts damunt del sistema dunar de cala Nau.

He volgut posar aquest exemple de Cala Millor, com altres en trobaríem a Sant Llorenç i a Mallorca, sense anar més enfora la torrentada, de lo bo que seria incorporar la ciència en la presa de decisions. I és que la ciència despolaritza i marca les prioritats. Ben igual que les administracions tenen el seu gabinet jurídic, seria molt sa que tinguessin el seu gabinet científic. Senyor batle, ho puc dir més fort, però no més clar: vull un càrrec a la Sala!

L’essència de la llorencinitat

Bromes a part, si vàrem sortir vius de la pandèmia va ser perquè les decisions, al final, se varen basar en evidències científiques. Si s’haguessin seguit prenent segons interessos polítics i econòmics, molts dels d’aquí presents ja haguéssim passat per davant Sant Pere. Per sort, això no fou així i encara quedam prop de 4000 llorencins, que forman una raça única, un cos comú conegut com a llorencinitat.

Aquest ser i actuar com a llorencins, agrada i se fa estimar. Recordau la gentada de tot Mallorca que se va mobilitzar per ajudar-mos fa uns anys. Per cert, aquesta capacitat de resiliència front a un desastre de tal magnitud només passa a Sant Llorenç.

Per això i altres moltes coses, els llorencins hem d’estar ben orgullosos de ser llorencins. Si vingués qualcú i mos demanés si barataríem el poble de naixement, segurament pensaríem què s’ha tornar loco. Mem, qualcú d’aquí voldria haver nascut a Son Servera? Que aixequi la mà…

Però aquest orgull no s’ha de confondre amb intolerància. Ans el contrari, els llorencins som extremadament inclusius. Tant, que fins i tot qualcú que se presentà a les eleccions per deixar de ser llorencí, el vàrem fer batle 26 anys! 26 anys, eh! Més que en Putin, en Xi Jinping i en Kimet de Corea! No volies ser llorencí, idò tassa i mitja! Això, amics, només passa a Sant Llorenç.

A la universitat, quan don lliçó per primera vegada a un grup d’alumnes, tot d’una deman si hi ha qualque llorencí o llorencina a l’aula. Potser per aquí hi ha algun jove que pugui donar fe que això és així, i tanmateix estic convençut que aquesta discriminació en favor dels llorencins l’exercitam tots els aquí presents. El motiu: el nostre sentiment de família gran.

Aquí, encara sabem qui viu darrera la majora de portals.

Aquí, encara coneixem l’amo del bar, i abans de comanar un cafè li demanam si tot va bé.

Aquí, quan sentim un que “saps qui és el mort”? callam i escoltam, no sols per sabre, sinó com a forma de respecte.

Aquí, difunt el coneixem pel malnom i omplim l’església el dia del cel-el-vegem. Això només passa a Sant Llorenç.

Aquí, els nostres referents no són externs, són llorencins i llorencines amb un carisma i humilitat inimaginables als pobles de la contrada. O és que heu vist algú semblant a en Jordi Minero per Manacor? I qualque serverí que faci ombra a en Futre? Qualque artanera que sàpiga la meitat de lo que sap na Simona? Que va, ni d’enfora!!!

He donat tres noms, però estic segur que a cada un de vosaltres vos en venen d’altres al cap, de figures públiques llorencines, estaments, que fan una funció social impagable, cusen, fitoren, fan poble, simplement amb la seva existència.

En el meu cas, arribat de passar un temps a l’estranger, sense tocar poble, allò que realment me confirma que som tornat és veure na Simona. Fins que no la top és com si no hagués acabat de tornar, com si encara tingués maletes per obrir. La seva sola presència reconforta, perquè me confirma que tot continua “a puesto”. Que és poble segueix allà on el vaig deixar. I lo més increïble és que aquesta funció social la fan de forma altruista i inconscient. I això només passa a Sant Llorenç.

D’annexions, de barris dormitoris i des Pato Donald antaner

Els llorencins som un poble condescendent com cap altre. Tant, que fins i tot, als manacorins, serverins i antaners, els tenim estima.

Els manacorins… per començar. Certament, qualcú diria amb raó que evolutivament un manacorí seria lo més parescut que hi ha a un llorencí amb defectes, però en el fons mos fan pena per la seva eterna frustració. Els agrada bufar i aparentar ser ciutat, la capital de llevant, diuen, però no arriben. Els desespera mantenir l’ànima de poble i munten festetes, però fixau-vos que els seus dimonis no ballen, s’arrosseguen.

Pregonava en Toni Gomila, en Toni Pato, que ni d’aquí a cent anys serien ciutat perquè tenen voluntat de poble. Idò se veu que aquesta voluntat no ha bastat. Si, Toniet, vos heu convertit definitivament en ciutat, i no ha estat perquè alfaltessiu els carrers, sinó senzillament perquè ara, per topar algú conegut, qualque fesomia familiar, necessites haver topat abans dotzenes, centenars, de desconeguts. La diferència entre viure a Palma i fer-ho a Manacor, fins fa no gaire abismal, aviat serà anecdòtica, si no ho és ja.

Senyor batle, llorencins, fixau-vos amb aquesta pedra xapada i allò que rememora. Aprofitant la inèrcia bèl·lica actual, i front a la degradació, manifesta, de lo que un dia va ser la pàtria primitiva dels llorencins, ha arribat el moment de reclamar la llorencinitat primigènia de Manacor i annexionar-nos certes parts. Ho fan els russos amb Ucraïna. Ho vol fer en Trump amb Groenlàndia. Per què no ho podem fer noltros amb Manacor? Per exemple, qualcú d’aquí ha entès mai per què son Peretó no és llorencí? Idò mos ho annexionam. I ja que hi som, també mos annexionam can Nadal i tendrem un institut al municipi, un poc car, sí, però sense moure obra.

Els serverins, a part de què no els entenem massa bé quan xerren, pobrets, també han sofert la mateixa desgràcia que Manacor, han deixat de ser poble. En aquest cas, però, no per convertir-se en una ciutat despersonalitzada, sinó per esdevenir el barri dormitori de Cala Mejor, Cala Buena i Silló.

Si amb els manacorins compartim llinatges i sa quie, i amb els serverins compartim… no sé que compartim amb els serverins… ah la poca arena que queda, amb els artaners encara compartim autenticitat. Estarem d’acord que, avui en dia, un artaner, callat, seria lo més parescut que hi ha un llorencí sense massa tara. Potser fins i tot que ens facin certa enveja per no haver prostituït tant la vorera de mar, però la santanyització, la deianització, la pollencinització, també coneguda com a vendre massivament les cases als guiris, progressa a una velocitat tal que ben aviat Artà deixarà també de ser poble… per esdevenir un projecte de Venècia.

Parlant de Venècia, en taronja l’evolució del nombre de visitants anuals, que ha anat creixent fins a prop 6 milions. En barres blaves, el nombre d’habitants, que ha anat disminuint des dels 180,000 venecians a uns 50,000 en uns 75 anys. Els motius ja els sabeu. O és que creis que és posible viure aquí?

Idò això no és l’etapa final, és una etapa intermitja entre això i això. De poble a parc temàtic. D’aquí poc podrem dir allò de “ni murero ni pobler, Pato Donald antaner!”

Com preservar un lloc únic i excepcional per a les futures generacions

Amics, autoritats, queda científicament demostrat que Sant Llorenç és excepcional, únic. I com a tal, l’hem de tractar.

Sabem que no serà fàcil, el context és demolidor. Aquesta és l’evolució del número de passatgers a l’aeroport des de l’any en què vaig néixer fins ara. Hem passat de 2 milions a 33. Si vingués un matemàtic, ens diria amb tota certesa que aquestes dades descriuen una tendència lineal creixent i mos donaria una fórmula amb la qual podríem calcular el número de viatgers en un futur. Ja ho he fet. L’any 2031, quan els meus dos fills grans, en Jordi i na Júlia, facin 18 anys, seran 44 milions. Al 2038 serà en Lluquet que en farà 18, 49 milions. L’any 2045, quan esper jubilar-me, 53 milions. L’any 2085, quan en Lluc se jubili, 81 milions. Jo no vull aquest futur pels meus fills. Ho voleu pels vostres?

Front aquest suïcidi col·lectiu, més valor tendrà conservar l’ànima d’aquests carrers i places, plens encara de mirades que se reconeixen, i evitar que se converteixin en un decorat més. La bona notícia és que aconseguir-ho està a les nostres mans. Encara hi som a temps. Només hem de posar en marxa dues accions decidides.

La primera correspon a les nostres autoritats. Fa unes setmanes el Parlament de les Illes va aprovar una llei que desregularitza el sòl rústic. El motiu aparent és l’emergència habitacional. Quin perill aquestes proclames. Quin perill! Per ara, només aplica a municipis de més de 10,000 habitants – nosaltres estam just per davall. Les xifres del desastre: només a Palma, 116 000 habitants més. Un despropòsit descomunal. L’estocada final a la mallorquinitat.

A les autoritats llorencines els deman, els preg: no caigueu en aquest error. No permeteu obrir nous carrers al voltant del poble. Hem dit abans que la ciència demostra que la majoria de decisions polítiques de gran abast són erràtiques, de mirada curta, de legislatura. No s’equivoquin aquí. En el context actual, si alguna cosa pot evitar la superpoblació i salvar el que queda de Mallorca és, tant si agrada como si no, la manca de més habitatges.

Clar que això només funcionarà si també s’executa la segona de les accions decidides, i aquesta mos correspon a tots. La neurociència explica que la memòria de cada un de nosaltres té la base biològica en les múltiples connexions que s’estableixen entre les diferents xarxes de neurones, les cèl·lules que formen el cervell. Un sistema tremendament complex, que els científics encara no comprenem del tot. Lo que sí sabem és que quan una neurona mor, se perd aquell circuit neuronal, i se borra aquella memòria.

A nivell de poble, passa una cosa molt similar. Entre els diferents carrers, cases, famílies, persones, s’estableixen múltiples connexions. Sovint una persona mor, però ca seva, les seves pertinences, la seva memòria perdura perquè aquella casa, aquell indret, passa a ser ocupat per un altre llorencí. Així ha estat durant segles, generacions, assegurant la pervivència d’aquesta memòria col·lectiva de poble.

Quan una d’aquestes cases passa a mans estrangeres, se romp aquesta cadena de transmissió, tal qual se perd la comunicació entre neurones. A resultes, se perd aquesta memòria concreta. Si això té lloc només de forma esporàdica, no és greu, com passa amb el cervell, el poble té mecanismes per restablir circuits alternatius i compensar aquesta pèrdua puntual de memòria. Però quan això esdevé freqüent, com ja passa actualment, se torna irreversible. Amb les malalties degeneratives del cervell, s’arriba a un moment en què un no recorda ni qui són els familiars més propers. A nivell de poble, suposarà la pèrdua definitiva de la memòria col·lectiva, la llorencinitat.

Fa 60 anys vàrem urbanitzar la vorera i molts llorencins varen adquirir un apartament coma segona residència. Mos vàrem passar de rosca i la massificació mos va empènyer a baratar aquesta segona residència per una casa a foravil·la. Ara, foravil·la ja és també per als turistes. Només mos queda el poble i la biologia avisa: quan una espècie perd tots els seus hàbitats, està destinada a desaparèixer.

El dia en que la cadira de l’VB allà on sempre seu na Simona, s’hi segui en Klaus o en Richard, aquell dia, una part de Sant Llorenç haurà mort. Segurament, poc abans o poc després que això passi, l’amo de l’VB ja no serà en Rafel, sinó un extern que no coneixerem. Aquell dia, la plaça deixarà de ser dels llorencins.

Anunciava una immobiliària, quins collons, que se tracta d’un joc de cases. Ni més, ni pus. Un poble que ven les seves cases no és més ric, fa més pobre els seus fills. Els llorencins tenim 4 padrins, 2 pares i de mitjana entre 1 i 2 fills. Conservau les cases dels padrins pels nets. És temps de supervivència.

Trump: Make Sant Llorenç Great Again! Molt bones festes llorencins i llorencines.

Visca Sant Llorenç. Visca!!!