A vegades la conversa porta a anomenar un enfilall de mots, normalment referits a un tema determinat, sense entretenir-se gens en el significat, que és dona per suposat (sarrietra, camelles, mantí, llentures, embast…). I després sorgeixen els bubtes, que volien dir, exactament, quan anomenaren “mantí”?
Si ho vull saber, els ho hauré de demanar!
Vet aquí el que diu el DCVB:
MANTÍ m.
La part d’una eina per on aquesta s’agafa amb la mà; cast. mango, empuñadura. Especialment:
|| 1. Agafador de l’espasa; cast. puño. Una spasa morischa ab pom, croera e mantí d’argent, Inv. Anfós V, 186. Tenint ab la mà dreta lo mantí de la espasa,Alegre Transf. 29.
|| 2. a) Extremitat superior corbada de l’esteva de l’arada (Cerdanya, Palafrugell, Urgell, Mall., Men.); cast. mancera. Corba arada, des de l’eix al mantí vuit peus s’allarga Riber Geòrg. 15.—b) Esteva de l’arada (Eiv.); cast. esteva.
|| 3. Creuera de la fanga, o travesser que va a la part superior del mànec d’aquesta eina (Gir.).
|| 4. El bastó de les batolles per on s’agafa aquest instrument (Lledó).
|| 5. Manilló de la dalla (Llofriu).
|| 6. Mànec de la falç (Vic, Eiv.).
|| 7. Bastó una mica corbat per on s’agafa el tiràs de l’era (Manacor).
Fon.: məntí (or., bal.); mantí (occ.).
Etim.: derivat postverbal de mantenir.