Encara viu en la primera de les accepcions, en la segona -que és la que presentar n’Antoni- és mot lligar al món agrícola i més concretament als desapareguts carros que, tirats per una bístia, eren mitjà de transport abans de l’explosió turística del segle passat. Continua
És un mot compost curiós (també és ver, que com veurem, es pot dir de moltes maneres) que se forma a partir d’un mot que per aquí ja s’usa poc, com és jaca (ja deim més jaqueta). Però com que no l’he trobat al diccionari Alcover-Moll, deduesc que segurament el mot no sigui tan antic, la qual cosa me confirma el company de secció, Guillem Pont, en un article que va fer ja al 2009 enllà, on afirmava que “canviar d’opinió no solament no hauria d’estar mal vist –girajaques els diuen ara- sinó que s’haurien de facilitar espais d’informació facilitadors d’aquests canvis”. Continua
És una paraula que pot tenir un sentit més general (“posar en remull una cosa fins que el líquid la penetri”) o un de més específic i tècnic referit a algun material (sobretot cànem o alguna altra planta filamentosa). La primera possibilitat encara se sent, a pesar que de cada cop menys, substituïda per l’expressió “posar en remull o banyar”; la segona, com que és una tècnica antiga en desús, molts ni tan sols la coneixen (jo el primer). Una altra expressió figurada amb aquest mot que sent adesiara i que trob molt graciosa és “anar amerat” (en sentit de borratxo). Continua
Al parlar de parts i peces del carro, fent un cafè amb en Jaume i n’Antoni, sorgí de forma espontània la tipologia dels carros que acostumaven a utilitzar els amos de les possessions al baixar a la vila…
També sorgí el concente “cabriol” que no he sabut trobar en el diccionari. Continua
Na Miquela contava coses quan amollà una frase amb el mot tracafila. Na Caterina va assenyalar, -“tracafila”, feia temps que no l’havia sentit!. La curiositat portà a la recerca en el diccionari. És la versió santanyinera del que nosaltres anomenàvem tracalada.
(Quin plaer escoltar els mots de les persones majors!)
I el tema dels carros i els seus ormejos acabà amb l’arquet; aquella peça, no sempre corbada, de la part posterior del carro que aguantava les bandes (Accepció 6 del DCVB)
Segons conten els tertulians habituals a la nostra contrada, també era eina d’amenaça: “Et fotré un toc amb l’arquet!” Continua
Que el cervell ens enganya és una evidència. A vegades ens fa recordar coses que no són del tot certes, de la mateixa manera que podem interpretar un text que no és tal, com és el cas de la imatge.
El comentari deriva de la demanda d’explicacions sobre el significat a una teringa de paraules de dies anteriors. Llavors…
–Embast?, no, no en varem parlar. No sé que és. Devia ser ambosta. Continua
A vegades la conversa porta a anomenar un enfilall de mots, normalment referits a un tema determinat, sense entretenir-se gens en el significat, que és dona per suposat (sarrietra, camelles, mantí, llentures, embast…). I després sorgeixen els bubtes, que volien dir, exactament, quan anomenaren “mantí”? Continua
Es una paraula que no és perduda encara del tot. Algunes persones d’edat encara l’utilitzen en el sentit assenyalat en l’últim apartat.
Procurar substitueix, avui, el malavejar d’abans. La llengua com tot el que és viu, evoluciona i canvia… Continua
De les converses matineres amb en Jaume “Garbeta” i n’Antoni “Cus”, en surten mots i conceptes i valors , com el de “l’orgull de la feina ben feta”. Les garberes, per exemple, havien de ser regulars i ben afilarades.
Molts dels mots de la feina de fora vila d’abans de la mecanització, al deixar de ser útils, han desaparegut del llenguatge quotidià. Continua
Fa devers seixanta anys, quan no hi havia l’actual proliferació de recipients de plàstic, vidre, alumini i paper, en la majoria de rebosts hi havia algunes queumes: per guardar temporament la farina, l’arrós… Ara tot són borses! Continua
Tal vegada per identificació d’acció, després de sorgir l’ererar ja comentat, es va esmentar el mot cernir. La recerca va resultar ben interessant i ens porta a la suposició que, tal sevada, les llengües són com les persones, si es freguen, es condicionen. Continua
A vegades, hi ha converses que deixen petjada. En recordo una que, dirigida per Gabriel Janer, voltava a l’entorn de la cultura popular. En aquest àmbit -com passa en els aspectes tècnics quatidians o amb la llengua- perviu, tan sols, el que és útil. Continua
Ja ve de vell, expressar mitjançant gloses i cançons, el sentir més despullat: es pot referir al propi malestar, a una injustícia, a una resolució judicial o a una revinglada contra l’autoritat. Continua
El tema passat de la “Càgola merdançana” destapà la qüestió de la classificació homínica que va més enllà del diccionari.
Parlant-ne amb els savis amb qui, algun dia, compartim taula de cafè, va sorgir la llista que en feia en Joan “Maset”: Homes grans, grans homes, homes, homenets, homeniqueus, càgola merdençanes i merdes de lloro. Continua
Amb ulls de polissó, alçant una mica les celles i mirant per damunt el vidre de les ulleres, n’Antoni «Cus» em va dir: en sé un que no el sabràs; càgola merdançana. Saps que és? Idò si, és la categoria més petita dels homes. Hi ha homes, homenets i càgola merdançanes. Ho va dir com si fos una sola paraula i vaig haver de trescar diccionari. Continua
Un dia, a la taula dels mots perduts, taula que mantenen fonamentalment n’Antoni «Cus» i en Jaume «Garbeta», van sorgir el tema dels embarbussaments, aquelles paraules que, sense tenir un significat clar, juguen amb el sons.
N’Antoni recità aquella cançó que, sense tenir ni cap ni peus, adesiara cantava un conegut seu: Continua
Si a vegades els mots de la conversa de taula de cafè resulten entremaliats, en altres ocasions passen de forma discreta, sense altre comentari addicionals que les conegudes expressions ah!, si!… Son els mots coneguts per tots els membres de la taula. La discreció dels comentaris no implica, però, que no siguin mots perduts. Tal és el cas d’estormia. Continua
A vegades les paraules resulten entremaliades. Una pronuncia inexacte o mal entesa pot portar a camins d’incertesa i dubte. Però és així que sorgeix l’aplicació d’un cert enginy de recerca de camins alternatius: assaig i errada, semblances, imatges… Si hi ha sort, llavors sorgeix la satisfacció. Tal és el cas de «magencar».
En la conversa amb en Jaume i n’Antoni, i parlar sobre el sentit de cellonar va sortir un altre mot, també gairebé perdut: cellar, antany treball habitual de cuina. Continua