Un dia, mon pare i jo, quan era bergantell, sembràvem per una finca dins Sa Marina Vella. Ell llaurava i jo donava es gra dins es solc.

Ençà i enllà hi havia algun matutlo, i mentre anavem, mon pare llaurant i jo donant gra dins es solc, sa bístia, amb una pota tocà un matutlo, i s’alçà un conill i se’n va anar a enfonyar dins un altre matutlo no molt enfora.

Mon pare i jo, sense dir paraula, agafàrem una pedra cada un, just que ens cabés dins sa mà, i partim cap a n’es matutlo on s’hi havia enfonyat es conill, mos posàrem un a cada part, un poc enfora l’un de l’altre, mon pare tirà un maquet dins es matutlo, i surt és conill!, i a n’es moment li fotem pedrada, amb tanta mala sort que sa meva pedra pegà damunt una pedra llisa i des rebot pegà ben enmig des front de mon pare. I, tutup!, ja el tenim enterra.

Vaig quedar de pedra, que no me n’haurien tret ni gota, i sense saber que fer, ni ell deia res, ni jo tampoc.

De cert que, en aquell moment em sentia lo pitjor, encara que, en pocs moments dins mi em sentí com si tot es transformàs quan el vaig sentir cridar llamps i pestes, i -què putes has fet, que no sabs ni on tires!!-, i un flastomís que socarrava (això que no era gaire flastomador).

I amb sa mà a n’es front i sa cara plena de sang que pareixia un Sant Cristo, tot enrabiat diu: -i tu què fas aquí sense fer res, almanco anassis a dur sa gerreta de s’aigua!-. I jo partesc com un llamp a dur sa gerreta, me pos a rentar-li es front i sa cara, i va tenir un braverol com un duro d’un temps.

I amb això, alça un poc es cap i va veure es conill estirat enterra que movia ses cametes de darrere, i digué, fent sa rialleta: -i l’hem mort!!-, com si jo hagués col·laborat a sa caçada.

I què me’n direu, li vaig embolicar un mocador pes cap, i seguírem sembrant fins posta de sol.