Sa Costera

Malgrat el mal temps i les previsions adverses, el diumenge a les 7,00 h partírem del lloc habitual amb brusca. Nosaltres ja ens vàrem perdre la discussió prèvia de si hi havia canvis o no.

Gràcies a les encomanacions d’en Guillem Quina al dimoni gros, la nuvolada ens va enrevoltar tot el dia, però no ens vàrem banyar gens.

   En el repartiment dels grups no ens va tocar cap GPS, però les herbes d’en Guillem Quina i les figues seques d’en Guillem Pont, vengueren amb nosaltres. Bono,  eren els nostres guies!

Devers les 9 menys quart el bus ens va deixar al Mirador de les Barques, baixàrem al grup de sa Costera i la resta seguiren cap a Cala Tuent.

És una excursió tradicional, coneguda i molt ben senyalitzada, però en el nostre cas, cap de les dues l’havia feta.

Es veu que hi havia mar de fons amb el tema del temps: si ens sobrava, es tractava de saber com omplir-lo. Hi havia mil recomanacions i propostes. Però els guies, molt encertadament  proposaren “extres” durant l’excursió, per no haver d’esperar a Cala Tuent, ja que no ens podíem banyar, ni tan sols posar-nos un poc morenes.

Començàrem caminant, gaudint de les vistes i contemplant les distintes espècies de flors. Hem de reconèixer que,  a més de fer les prèvies, en Guillem s’ho duia molt ben currat perquè, no només ens explicà la vida a les possessions dels tres Balitx, damunt, enmig i avall, sinó que fins i tot ens va explicar la renda que pagava l’amitger de les cases de sa Costera i els successius propietaris de cadascuna.

Més tard, berenàrem a la Font de Balitx. Ens va sorprendre que rajàs tan poc, però pareixia, per la forma de les construccions, que sempre havia estat així. Ens cridà especialment l’atenció l’olivera de davant les cases de Balitx d’enmig perquè tenia forma de bou.

A Balitx d’avall ens obriren les portes, vérem pesos, mesures, llums d’oli i altres eines que empraven a la possessió. També, els que varen voler prengueren un suc de taronja.

D’entre les propostes que es duia entre mans en Guillem, una era que acceptassim cantar La mort de na Margalida damunt el coll de Biniamar,  als paratges on va transcorre la història tràgica de la mort de l’enamorada. I  la cançó comença:

En Bàlitx tota la vida

En Bàlitx jo pensaré;

Allà on Déu vertader

Judicà Na Margalida…

         Poc després, férem el primer “extra per fer temps”: pujàrem fins a Na Seca, una torre de defensa vorejada per uns  penya-segats impressionants, i amb vistes a la costa i  les torres properes. Aquest trocet va ser a l’estil dels trescadors, un camí de cabres amb moltes carritxeres i pocs llocs per on aferrar-se.

Tot seguit, tornàrem al camí  per anar a dinar a la Font del Verger, on hi ha l’antiga fàbrica de corrent i on hi havia el salt d’aigüa. Vàrem tenir temps per fer una becadeta i beure un poc de vi.

Fins aquell moment, anàvem perfectes de temps; semblava que la previsió de ser a les 17 hores a Cala Tuent  s’acompliria. De sobte, però, la tecnologia es va posar en marxa i es començaren a sentir missatges als mòbils que fins aleshores no havien arribat per manca de cobertura. Es tractava de l’altre grup, que s’havien fet por del mal temps i no havien acabat l’excursió, tal i com  l’havien prevista des d’un principi. Així que vàrem accelerar el pas perquè ja ens esperaven.

Quan arribàrem a Cala Tuent, el bus ja hi era i també els famosos nevaditos de n’Aina, però com que els altres ens esperàven, no vàrem poder fer ni un cafetet.

Al final, pujàrem al bus i cap a cases manca gent. Algú ho havia de dir, la nostra era una “passejada”,  però vàrem acabar fent extres i tot.

Ja ho sabeu, els 12 valents, encomenau-vos al dimoni gros si voleu bon temps.

Catalina Galmés i Xisca Brunet

Més imatges

elstrescadors.blogspot.com

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada