Carta oberta d’Antoni Pastor al president de les Illes Balears, José Ramón Bauzá

A continuació podeu llegir la carta que va escriure Antoni Pastor demanant al president del seu partit llibertat de vot per la modificació de la Llei de Funció Pública que properament es debatrà i modificarà al Parlament:

Al President del Partit Popular, José Ramón Bauzá.

Benvolgut President,

Com a diputat del Partit Popular, mitjançant una carta m’he permès expressar el meu sentir sobre un tema vital per a la nostra comunitat i per a la seva gent. Com a batle de Manacor, ja he tingut l’oportunitat de posicionar-me sobre la política lingüística que vostè lidera, també ho he pogut fer personalment amb la meva visita al Consolat, i ara ho hauré de fer com a Diputat del grup que vostè presideix

Podria allargar-me molt explicant punt per punt, totes i cada una de les modificacions que es fan, però no ho faré, aquesta no és la meva intenció d’avui, així i tot, estic a la seva disposició per fer-ho quan vostè vulgui.

La política lingüística ha estat sempre un tema molt sensible. Jo mateix he pogut participar en moltes tertúlies i en alguna discussió entre companys, tant en el propi partit, com al Parlament o al carrer, en les quals un dels principals problemes que tenia la gent, era el nom de la llengua. Quins temps aquells que aquest era el nostre gran problema! Precisament, aquest era un debat que ja existia en temps de Mossèn Alcover que deia: “Qui no sap que això que en diuen català, rossellonès, mallorquí, menorquí, eivissenc, valencià, tortosí, pallarès, alacantí, no són més que modalitats diferents d’un mateix i únic idioma, que el podeu anomenar com volgueu mentre no faceu la toxarrudesa de negar-li l’existència.”

Avui, senyor President, el nom de la llengua ja no és el principal problema que tenim en matèria lingüística a la nostra comunitat. S’ha perdut el consens i el debat del carrer és ara entre català o castellà.

La Llei 3/1986, de 29 d’abril de 1986, de Normalització Lingüística, fou debatuda al Parlament de les Illes Balears i aconseguí la seva aprovació per unanimitat. Consider important, després de repassar el diari de sessions, recordar una sèrie d’intervencions que tingueren els diputats encarregats de posicionar-se i defensar la bondat del text, i com no, la del Conseller del Partit Popular, el senyor Gilet Girart.

El senyor Gilet començava la seva intervenció dient: “Moltes de vegades s’ha dit que la llengua és la pàtria originària, l’ànima d’un poble i que constitueix la mèdula de la seva identitat. Per això, no està gens malament recordar avui els versos animats per geni romàntic de Marian Aguiló:  “Poble que la llengua cobra, es recobra a si mateix”.

Enumerava a continuació els diferents significats que tenia la paraula normalització i un d’ells deia: “Normalització vol dir posar les dues llengües en pla d’igualtat, donant a la llengua catalana el tractament que li correspon com a la llengua cooficial i, sobretot, com a llengua pròpia del nostre poble”, continuava, “es tracta de donar-li la validesa que mai no hauria d’haver perdut, de fer que tots els ciutadans de les Balears la coneguin i la utilitzin amb correcció i sense través”.

També destacava que el debat d’aquest Projecte de Llei havia estat una demostració de la maduresa i del seny dels Grups Polítics aquí representats. El fet d’haver consensuat el text, d’haver-nos posat d’acord per abordar un tema tan important i que aixeca tantes passions, demostra ben clarament que els polítics d’aquesta terra han sabut arraconar protagonismes i personalismes elevant la discussió a un pla superior. La filosofia de la Llei és fruit de la unitat i del pluralisme, així com la llengua té una sola arrel i és plural en la seva riquesa, així com particulars i plurals són els pobles que parlen la llengua catalana.

On és la maduresa i el seny que tingueren ara fa més de vint-i-cinc anys els nostres representants polítics? Per què no podem arraconar protagonismes i personalismes en un tema que segueix aixecant passions i ferint sensibilitats en el dia d’avui més que mai?

Per acabar, recordava  unes paraules de Joan Alcover als Jocs Florals de 1916: “I hem de polir la llengua i retornar-la curosament a la seva gentilesa, perquè sia, com li pertany, digna i única expressió d’una civilitat tan europea com se vulgui, però autòctona, sense tèmer, aquí dintre mateix, estranyes competències.”

Aquestes paraules que he resumit, foren expressades per un company del Partit Popular. Què ha canviat perquè un govern del mateix color polític refaci tot allò que es va aconseguir?

Un altre company del Partit Popular, un gran orador i brillant parlamentari, va ser el responsable, en nom de tot el grup, de defensar la Proposició de Llei, una persona castellanoparlant però capaç d’entendre la necessitat de protegir una de les més importants i estimades senyes d’identitat.

Manolo Jaén destacava que “a pesar de las discrepancias iniciales, todos hemos sabido renunciar, todos hemos optado por superar diferencias, todos hemos sido generosos y tolerantes, porque existía el convencimiento y la necesidad de llegar a una Ley consensuada:

La realidad del Estado Español viene configurada por la presencia de varias comunidades lingüísticas, cuyas lenguas y culturas, como garantiza nuestra Constitución han de ser objeto de respeto y protección”.

Reconeixia també la precarietat en què es trobava la llengua catalana envers la castellana.

Destacava i deia: “Se sientan, de esta manera, las bases para una política de normalización lingüística, una política que es demasiado importante, tan importante que no puede ser ésta por mayorías o minorías, que siempre son coyunturales, sino que requiere un consenso y exige el apoyo de todos los sectores sociales y políticos, a fin de realizar una política integradora y evitar que el tema lingüístico pueda intrumentarse com mecanismo para dividir a los ciudadanos.”

Sàvies paraules les del diputat Popular, que acabava recordant també unes paraules de l’il·lustre lingüista Tovar: “Las lenguas no luchan, luchan los hombres que las hablan, y la lucha, si se pierde de vista el objetivo  de mirar al otro, puede estabilizarse y reducirse a convivencia ordenada y pacífica.”

Senyor President, hi ha alguns temes que són tan importants que han d’estar per damunt de les ideologies polítiques i han de ser neutres per convertir-se en objecte de consens en benefici del nostre poble.

Hem de tenir present que, en la defensa de la llengua, no ens movem per manies personals sinó que tenim com a arguments,  criteris científics  internacionals que ens avalen; criteris sociolingüístics emesos per especialistes d’arreu del món, que han estudiat l’evolució i el comportament de les llengües i constaten que és imprescindible que una llengua sigui necessària dins el seu territori, perquè si no és així, de manera progressiva, es veu substituïda per una altra.

Tant els estudis sociolingüístics com la simple observació de la realitat constaten una davallada de l’ús de la llengua catalana als carrers de les nostres ciutats. Les llengües necessiten el seu espai territorial propi en el qual es facin necessàries, si no és així, tal i com expliquen els científics sociolingüístes, va avançant el procés de substitució que les condueix a ser de cada vegada més minoritzades i es redueixen els seus usos fins a desaparèixer.

Senyor President, no em respongui que en 25 anys les coses han canviat, i que aquest és un motiu suficient per, de manera unilateral, modificar un sentir d’un poble. Vostè és el President de tots els ciutadans i ciutadanes d’aquesta Comunitat, dels que pensen com vostè i dels que pensen diferent, però la llengua també és una responsabilitat de tothom.

Per què hem de trencar consensos quan els necessitam més que mai? Estam passant per una de les situacions més complicades de la democràcia, necessitam consens en matèria econòmica, social, sanitària entre d’altres, i generam un debat en torn d’una temàtica sense promoure els instruments necessaris per mantenir una línia positiva de consens.

En definitiva, la proposta que presentam al Parlament no és madura ja que no contribueix a governar per a tots; no contribueix a les prioritats del moment, trenca el consens del passat i no suma en la defensa del que ens defineix com a comunitat cultural.

Jo, senyor President, seguiré sent fidel a la nostra naturalesa cultural i a la nostra parla, hi pot haver principi més noble? És des de la fidelitat als nostres principis culturals i a la nostra personalitat com a poble que ens podem obrir al món amb plenitud i podem aportar-hi el que som, sense renunciar a la llengua, que és el valor cultural que més ens enriqueix i identifica.

És per tot això que li deman llibertat de vot per la modificació de la Llei de Funció Pública que properament es debatrà i modificarà al Parlament.

Esper que vengui a bé donar-me aquesta llibertat i que, al mateix temps, es pugui fer una reflexió que aturi el procediment de modificació d’una Llei aprovada pel seu propi partit i que, estic ben segur que, els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs li agrairien.

“Per a un poble, estimar sa llengua és signe de vitalitat i de plenitud de vida intel·lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua.”, deia Antoni M. Alcover.

Amb tot el meu respecte,

Antoni Pastor i Cabrer,

Diputat i batle de Manacor.

2 comentaris a “Carta oberta d’Antoni Pastor al president de les Illes Balears, José Ramón Bauzá

  1. En so problema des tren, li vaig dar una senyora pasada, però si ell es capas, de defensar es tren com pereix ha ser defensa es catala, no nomes, li demenere disculpas, si no que li agreire es seu enfrentement en es curts de mires de es seu partit. Meiam fins on aribes Sr Pastor.

    VN:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
    • N’Antoni Pastor no és que sigui cap angelet tampoc, ell és de dretes i en el tema del tren i d’altres així ho demostra, però com a mínim ell no es posarà en contra de la cultura del seu poble i de la seva gent ja que sap que això a la llarga no li duria res de bo. A més la cultura mai havia estat patrimoni únic dels partits d’esquerres, sempre hi ha hagut gent de dretes vinculada a la cultura: Mossèn Alcover o en Josep Plà potser són els més coneguts.

      VA:F [1.9.22_1171]
      Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada