Tot “Flor de card” de Salvador Galmés és per comentar, però hi ha alguns moments bellíssims, com la declaració, plena de tendresa, que es fan, un a l’altra, en Jaume i n’Angelina.
Els detalls de la declaració em fan sospitar que quan Salvador Galmés entrà en el Seminari ja havia experimentat alguna situació semblant, segurament en la seva etapa d’aprenent de fuster, (recordi’s els dubtes de si començà a estudiar de capellà als 14 o als 17 anys que assenyala Pere Rosselló a “L’orba de Salvador Galmés i Sanxo (1876-1951)”. També és de destacar el paper que li atribueix a la dona -“de caràcter masculí”-: “la natura sorgia, vindicava sos drets”, “timidesa d’oronella dins la ma d’un infant” (Salvador Galmés, potser es podria situar a l’ala més progressista del clero mallorquí, sempre conservador, de principis de Segle XX), així com també el posicionament del cos en cas “d’expectació a punt de realitzar-se una esperança” o com distingeix la “vermellor pudorosa” de la de l’acalorament . Diu:
-De què frisses?…Vols que et diga una cosa?
Els ulls li pipellejaven amb una espècia d’astorament, com a l’explorador novell en endinsar-se dins l’ignot d’un avenc; les mans, els llavis, els oronells, tot son cos, s’estremien, espolsats per la corrent nirviosa de l’expectació a punt de realitzar-se una esperança.
Continuà:
-Tota sa setmana pens en tu…ja fa dos vespres que te somii.
Els papers s’eren canviats. el caràcter resolt i masculí d’ella s’esbravava com un aroma esflorat dins un buf de vent. La natura sorgia, vindicava sos drets.
Davant la figura neta, miniaturada, de l’adolescent, aquell cos acabat, de dona feta, aquell temperament viril, s’empetitia i feminitzava fins a la timidesa, una timidesa d’oronella dins la ma d’un infant.
En sos ulls, mig badats, brillava la fulgor del desig temut i satisfet; una vermellor pudorosa invadí la de l’acalorament. sense mesclar-s’hi, com làmines d’aigua distintament denses, la diafanitat de les quals permet que sien vistes sense confondre’s.
La jove no era sa Trebolina, el terrible trebolí amb faldes de la quadrilla femenina del Pou Vei; solament en romania la donzella, la dona, mes ben dit, la dona-donzella en eclosió atropellada per un covament prematur de l’amor.
-Jo també he pensat amb tu…i t’he somiat tres o quatre vegades….
Sa veu era feble. temorega, suaument resolta com un marruqueig de tudó.
Alguns mots (DCVB):
ASTORAMENT m.
Espant o admiració molt fonda; acte i efecte d’astorar; cast. azoramiento, aturdimiento.
IGNOT, -OTA adj.
Desconegut, ignorat; cast. ignoto.
1. AVENC m.
|| 1. Obertura natural de la terra, de direcció quasi vertical o molt inclinada i de gran profunditat; cast. sima
2. ORONELL m. (dial.)
Nariu, forat del nas (Mall.)
ESBRAVAR (val. esbrafar). v. tr.
|| 4. Desfogar; donar sortida o expansió al delit, passió, desig, enuig o altre sentiment que estava reprimit; cast. desahogar.
ESFLORAR v. tr.
|| 4. Desfer una cosa reduint-la a bocinets (Mall.); cast. desmenuzar, desbreznar, desmigajar.
COVAMENT m.
Acte de covar; cast. incubación, empolladura.
MARRUQUEIG m.
Acció de marruquejar (Mall.); cast. arrullo