Des de dins la cursa…

Aquest any vaig dir-me a mi mateix: “Que punyetes, ja ho veurem. Mai he corregut 12 quilòmetres, però si de cas ja ens aturarem.” Així que aprofitant la fua, també vaig agafar la càmera i fer doble feina: córrer i fer un reportatge periodístic (a la meva manera) des de dins la cursa, com si fos un Malalt més. Volia experimentar què sentien aquesta gent que sofreix l’epidèmia del córrer. Per tant, em vaig posar mans a l’obra.

Això sí, he de reconèixer que, com a home que som, no se’m va donar gaire bé això de fer dues coses a la vegada, amb la qual cosa les fotos han sortit com han sortit. No crec que guanyi el Pulitzer precisament… però almanco he comprès què viuen els corredors en una cursa. És bo de descriure: suor, cansament, patiment… i almanco alguna mamballeta esporàdica d’algun gentil espectador. En resum, com diria Obèlix: “estan ben bojos aquests…Malalts”. Bromes a part, va ser una experiència engrescadora, vaig notar molt bon ambient i  companyonia, i vaig poder degustar uns paisatges variables i bonics  del nostre municipi, a part d’un menjar exquisit al final de tot.

Com que  sempre les fotos han atret més que les lletres, intentaré a través de les imatges (i amb l’ajuda, això sí, dels peus de foto) transmetre als nostres lectors el que es viu des de dins una cursa, a partir de la perspectiva d’un corredor. Primer començaré amb això que s’ha posat tant de moda per les xarxes socials, que es diu selfing o alguna cosa parescuda, però que al final és una simple fotografia de tota la vida de tu mateix. Així podreu veure la cara que posava un servidor abans, durant i a punt d’arribar a la meta. No vull dir que estàs desfigurada, però la punyetera canvia un poquet …

Quan estava més fresc (era a la partida,com no…) vaig aprofitar per fer un parell de fotos a alguns insignes participants de la cursa. Després ja no em  va anar tan bé fotografiar… (tanta sort que per allà vaig veure el nostre editor Guillem Pont que segur que ho arregla)

Ara sí, les imatges de la cursa des de la partida fins a la meta. Dotze quilòmetres donen per molt, però sobretot per respirar a fons, suar i dir-te a tu mateix “hasta el infinito i más alláááá….”. Per tant, fotos, sí, però el just i necessari durant el transcurs de l’aventura (i perdonau-ne la qualitat, que tampoc es tractava d’aturar-se i enfocar amb precisió “a l’estil Serafí Lliteres”).

I això va ser tot. Una jornada sana (els meus bessons ara mateix, mentre escric això, no diuen el mateix), agradable i esportiva. I és que al final quan un home fa un esforç per aconseguir un objectiu i l’aconsegueix se sent bé amb si mateix. I com que la meva fita era arribar i la vaig aconseguir… Amb quin temps us demanareu? Com deia aquell, el temps és relatiu. No?

En Guillem Pont també aprofita per posar a continuació les fotos que va fer al pas de la cursa (qui sap potser l’any que ve s’animi a infiltrar-se amb mi):

Cursa Cursa1 Cursa2 Cursa3 Cursa4 Cursa5 Cursa6 Cursa7 Cursa8 Cursa9 Cursa91 Cursa92 Cursa95 Cursa96

 

2 comentaris a “Des de dins la cursa…

  1. Bona crònica…elegant, distinta i amb un puntet de “Quina”, com no podia ser d’altre manera.

    Per cert, he cercat el teu temps a la pàgina d’elitechip i no surts!!! Vas arribar fora de temps, ets ben Quina també amb això, jiijiji

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
    • Ja ja com q no feia comptes acabar no me vaig posar ni es xip. Però com diu s’article el temps… El temps és relatiu.

      VA:F [1.9.22_1171]
      Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari