L’home duplicat

Es usted el señor Daniel Santa-Clara, preguntó la voz, Sí, soy yo, Llevo semanas buscándolo, pero finalmente lo he encontrado, Qué desea, Me gustaría verlo en persona, Para qué, Se habrá dado cuenta de que nuestra voces son iguales, Me ha parecido notar cierta semejanza, Semejanza, no, igualdad, Como quiera, No somos parecidos solo en las voces, No le entiendo, Cualquier persona que nos viese juntos sería capaz de jurar que somos gemelos, Gemelos, Más que gemelos, iguales, Iguales, cómo, Iguales, simplemente iguales …

Aquest és un misteriós fragment de la interessant novel·la de Jose Saramago, L’home duplicat, que igualment va donar el també interessant i inquietant film Enemy, de Denis Villeneuve. Bàsicament tracta la idea que els éssers humans de cada pic estem més homogeneïtzats, sense quasi particularitats (conseqüències d’aquesta mal entesa globalització que ho engoleix tot?). Per això Saramago imagina la surrealista situació de trobar-te, per atzar, algú idèntic a tu, sense cap tipus de vincle familiar. Fins a aquest punt ha arribat l’homogeneïtzació de la humanitat…

En aquest sentit podem posar exemples menys excèntrics i realistes de la vida mateixa: els indígenes, les reserves índies… de cada pic deixen més els vestits i costums ancestrals  i van com la resta del món; si viatges a Europa hi ha les mateixes tendes per tot (Zara, Benetton, H&M, Mango…) o de diferents però que venen el mateix; i si goses anar diferent que la resta (destrueixes l’homogeneïtzació) ets mal vist. Recordem, si no, aquella anècdota que vaig viure a la UIB en els meus anys d’estudiant i que ja he contat en alguna ocasió:

Un dia un professor va arribar a classe vestit amb una túnica a la manera morisca. Tothom se’l va mirar amb cara de sorpresa i, finalment, un va gosar dir el que segurament la majoria pensàvem:

– Que vas disfressat?

– Mmmm… potser- va contestar el professor sense quasi immutar-se.

– Clar que sí que hi vas. De musulmà.

En aquest moment tota la classe va esclatar a riure. El professor ens tenia allà on volia.

– I tu?- va demanar a l’alumne que s’havia fet el graciós.

– Jo? No. Per què?

– Què diuen les teves sabates?

El jove se les va mirar i va dir en veu alta:

– NIKE.

– I els teus calçons?

– I jo que sé.

– Jo t’ho diré. Diuen LEVIS.

– I què?

– Que si jo vaig disfressat de  musulmà,  tu hi vas d’americà, amic meu.

I l’altre dia també a la meva classe vaig introduir el llibre de lectura que els meus alumnes han de llegir a l’institut, El noi de la moto, contextualitzat en les tribus urbanes del anys 70. Els vaig explicar que nosaltres, a Mallorca (això sí, amb menor mesura) també teníem tribus amb un estil de vida i valors determinats:   els heavies, els punk, els grunge, els gòtics… Però després me’ls vaig mirar a ells i me va costar identificar-ne diferències a simple vista. Un altre pic l’ombra de l’homogeneïtzació?

En resum, com diu Saramago “el que configura la identitat dels homes és saber-se únics i irrepetibles, diferents de tots els altres éssers humans. No obstant això, tots tendim a vestir de la mateixa manera, a dir les mateixes coses, a menjar el mateix… Els homes duplicats es multipliquen”.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada