Can Trujillo: una casa diferent

Abans de l’arribada del turisme, la majoria de les cases de Sant Llorenç se semblaven molt les unes amb les altres, amb algunes diferències que Jaume Sales explicà molt bé en el llibre del Centenari. N’hi havia algunes d’especials que se sortien de la “norma”, però eren poques i normalment corresponien a edificis singulars, com l’estació, la rectoria o la casa de Salvador Galmés, per només posar alguns exemples; la resta es movia dins el que sempre s’havia vist: persianes, dos aiguavessos, en el primer dels quals hi havia l’entrada i un quarto a casa costat; en el segon, la cuina, a vegades un altre quarto i, enmig, una espècie de sala que en realitat era la continuació de l’entrada; i, a dalt, el sòtil. Aquesta distribució era la que s’havia fet sempre i corresponia a la que, al llarg dels segles, semblava que era la més pràctica en una zona calorosa com la nostra.

Així i tot, però, n’hi ha algunes, de cases, que se surten totalment d’aquest model. Una d’elles està situada darrere les cases de ses Piquetes, i la gent la coneix com Can Trujillo, el metge que la va construir a la primera meitat del segle passat. He intentat trobar alguna informació sobre aquesta persona i la seva casa, però no he aconseguit cap document que en parli, només algunes poques dades que m’han proporcionat en Jaume Garbeta, en Pedro Gomila i en Miquel d’es Forn, a més d’alguna informació aconseguida a través d’internet. Vet-aquí el que he pogut esbrinar:

Durant la República la possessió de Calicant comprenia 437 quarterades i pertanyia a Francesc Josep Blanes Rotger, natural d’Artà. Entre 1933 i 1950 es feren nombroses segregacions de 2, 3, 6, 7 i 12 quarterades, però també alguna de més grossa, com una de 27 quarterades a favor de Pere Pasqual Massanet i una altra de 167 que va comprar el metge Andreu Galmés Pasqual, on hi ha les cases antigues. A la dècada dels anys 30, probablement després de la Guerra Civil, Mario Trujillo va comprar la finca on hi ha la casa que s’esmenta en aquest article i alguns anys més tard, als voltants de 1941, la va vendre a Antònia Gomila Fullana, la mare d’en Jaume Garbeta, conegut per tothom per esser el que ven cupons de l’ONCE a la plaça de l’Església.

Mario Trujillo Costa era un metge especialitzat en radiologia que va muntar un despatx al carrer d’en Morey, núm. 8 –on actualment hi ha la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia– i que, entre 1946 i 1948, va estar destinat a l’Hospital Militar de Palma. Per una d’aquelles coses que adesiara he sentit dir que passen, tenia una xixisbea anomenada Maria (no sabem els cognoms: ell li deia Mary i diuen que era molt elegant) i li va voler construir una casa a un lloc discret i de difícil accés, sobretot mirat des de Palma, per poder-la visitar quan les seves obligacions l’hi permetessin. Així, va considerar que l’indret més adequat era darrere les cases de ses Piquetes, que tenia un camí que acabava a la seva finca, o sigui, que s’hi havia d’anar ben aposta si s’hi volia arribar. Encara que no ho sapiguem amb certesa, és probable que l’aconseguís gràcies a la intervenció de don Andreu, ja que tots dos eren metges i, en principi, sembla poc probable que un ciutadà conegués una finca situada a un indret tan poc avinent.

En els registres de l’Ajuntament no hi consta la sol·licitud per fer la casa, per la qual cosa no sabem quin arquitecte la va dissenyar. Només sabem que el picapedrer era de Manacor, que li deien en Bordoy i que els maresos rojos els va portar en Jordi Banyeta de la cantonera que tenia per la banda de sa Murtera.

La casa, d’un estil que feia una certa referència al modernisme, tenia electricitat gràcies a una alternadora que havien instal·lat a la banda de baix de la finca, vora un petit safareig que s’omplia de la font de ses Piquetes –que està dins la mateixa finca– , el qual també li proporcionava aigua corrent a través d’un motor i un dipòsit que havien instal·lat damunt la teulada. A la banda exterior hi havia una gran escalonada per pujar al pis, que posteriorment es va desmuntar per destinar els maresos a una altra construcció auxiliar. Aquests dues comoditats –electricitat i aigua corrent–, poc freqüents aleshores a les cases de foravila, la feien esser molt especial, als ulls dels pagesos llorencins i encara ara sorprèn als qui la visiten, encara que estigui en ruïnes i sigui perillós entrar-hi.

L’amistançada d’en Trujillo no hi va viure gaire anys, a ses Piquetes, bé perquè es va cansar d’estar tant de temps tota sola, bé perquè la seva relació amb el metge es va refredar i els passeigs a cavall que els dos amants feien per aquelles muntanyes no bastaven per cobrir les seves necessitats de companyia, encara que la casa li oferís les mateixes comoditats que qualsevol altra de la ciutat.

Avui la casa està a punt de caure, el trespol és ple de merdes d’ovella perquè durant anys es va fer servir de sestador, ha patit diverses reformes que li han fet perdre la imatge original… però jo he trobat que valia la pena fer-ne un article, perquè la memòria de la casa i dels dos amants no desaparegués com llàgrimes dins la pluja, que deia el replicant de Blade Runner.

 

 

3 comentaris a “Can Trujillo: una casa diferent

  1. Interessant aportació. Forçada aturada que, amb els adolescents de ses Sitges, fèiem a les diferents pujades a Calicant. Les meves fonts orals (ai les fonts orals!) havien situat el metge a Manacor. Es a dir, s’engrandeix el mite, digne d’una d’aquelles contarelles picants de l’enyorat Antoni Mus. En Mario i na Mari, es devien estimar molt. Comprar i construir un niu tan lluny de Palma, la soledat de l’entorn, les comunicacions dels anys 40…ens pot portar a la recreació d’una bella, i alhora dramàtica, història.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari