Mots perduts: paxarraca (i altres)

Un dia, a la taula dels mots perduts, taula que mantenen fonamentalment n’Antoni «Cus» i en Jaume «Garbeta», van sorgir el tema dels embarbussaments, aquelles paraules que, sense tenir un significat clar, juguen amb el sons.

N’Antoni recità aquella cançó que, sense tenir ni cap ni peus, adesiara cantava un conegut seu:

«La paxarraca del xalabarder, atxem de la barraca del que ve que qüec», -jo no entenia res, assenyalà, però no s’aturava de repetir-ho…

En Jaume, recordà el que cantava un altre: «Tot lo dia, tot lo dia dinaria, Joana Maria» .-i no s’aturava, de cantar de tot el dia la mateixa cosa!, continuava dient.

Confluírem tots amb una obvietat, ara la gent a fora vila no canta. Ni cançons amb sentit ni sense. Res.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada