En Serafí ens va fer a mà (gràcies!) una curiositat lingüística que, a més, mostra  un mot perdut (en certa manera desorientat, perdut en l’espai).
Ho comentà Ramon Solsona, treballador del refranyer, en un programa de ràdio.
El mot no és un castellanisme com sembla, sinó una vella expressió ben nostra.

El DCVB, l’únic que el recull, mostra:

TUTIAf.
Òxid de zinc que s’usava com a medicament, i sobretot com a col·liri; cast. atutía. Prin miga onza de sucre candi, encorpora’l ab la dita tutia e ben poluorizat gita-li’n en l’ull, MS Klag. segle XIV, 12. Les medicines que restrenyen… axí com la tutia e’l blanch del plom, Alcoatí 57. El pinyol del dàtil… és mès en los alcofols en logar de la tutia, Medic. Part. 83. Meteu-li en l’ull hon tendrà lo mal, de la tutia que tenen les metgeses dels ulls, Anim. caçar 49.
Etim.: de l’àrab tutiya, ‘sulfat de coure’, «lapis ex quo collyria parantur» (Freytag, citat ap. Eguílaz Glos., s. v. tutia).

(Imatge de Google)