L’experiència és la mare de la ciència

Segons mostra el DCVB és un refrany arrelat en tot l’àmbit de parla catalana. També l’he vist en el refranyer en llengua castellana i, algunes vegades, amb una variant substancial, es canvia la paraula experiència per paciència. I dic substancial perquè mentre el primer empeny a l’acció, l’altra, la variant paciència, suggereix l’espera -una espera d’altra banda necessària per poder avaluar bona part dels processos d”acció-.

Llavors apareix la pregunta, si és concepte és ta arrelat, per què no s’aprofita encara més?.
No vull fer referència solament als processos didàctics, que també, sinó als processos vitals de recerca de nous camins.
Segons com es miri es podria considerar un esclafit revulsiu, una sacsejada a les rutines mortes, al “tanmateix…”, al conformisme, al “ja està bé!”..

Experimentar es fer coses noves.
Coses noves amb una planificació suficient per treure’n conseqüències.
Hi ha experiències impactants que es recorden tota una vida. L’experiència o bé els resultats de l’experiència, com jugar amb un bastonet que té un caliu en un cap, tocar un fil amb electricitat o besar per primera vegada.
Altres vegades les experiències resulten més subtils, aparentment més neutres (una entrevista de feina, tirar-se d’esquena sobre un munt de mans que t’esperen, llançar-se per una paret vertical amb un arnès…) però no per això menys impactants i alliçonadores.

Com recorda Gilbert, les experiències, com els dies viscuts, no tenen retrocés. No podem viure sense tenir en consideració les experiències viscudes.
Cada experiència, sigui casual o volguda, formal o informal, planificada o espontània, d’una o altra manera, ens marca.