Gratant per Internet he trobat, a la pàgina PsicoActiva.com, una contarella que m’agradaria compartir amb vosaltres.
Sir Ernest Rutherford, president de la Societat Reial Britànica i Premi Nòbel de Química el 1908, contava la següent anècdota:
Fa algun temps, vaig rebre la cridada d’un col·lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que havia donat a un problema de física, encara que aquest afirmàs rotundament que la seva resposta era absolutament correcta. Professors i estudiants acordaren sol·licitar l’arbitratge d’algú imparcial i jo en vaig esser elegit.
Vaig llegir la pregunta de l’examen i deia: Demostri com és possible determinar l’altura d’un edifici mitjançant un baròmetre. L’estudiant havia respost: duc el baròmetre fins el terrat de l’edifici, li ferm una corda molt llarga i el despenj fins a la base, marc i medesc. La longitud de la corda és igual a l’altura de l’edifici.
Realment, l’estudiant havia plantejat un seriós problema amb la resolució de l’exercici, perquè havia respost a la pregunta correctament. D’altra banda, si se li concedia la màxima puntuació podria alterar el promig del seu any d’estudi, obtenir una nota més alta i certificar així el seu alt nivell en física; però la resposta no confirmava que l’estudiant tengués aquest nivell.
Vaig suggerir que se li donàs una altra oportunitat i li vaig concedir sis minuts per a què em respongués la mateixa pregunta, però amb l’advertència que en la resposta havia de demostrar els seus coneixements de física.
Havien passat cinc minuts i l’estudiant no havia escrit res. Li vaig demanar si se’n volia anar, però em respongué que tenia moltes respostes al problema. La seva dificultat era triar la millor. En el minut que li quedava va escriure la següent resposta: agaf el baròmetre i el tir des del terrat, calcul el temps de caiguda amb un cronòmetre i després aplic la fòrmula: altura= 0’5 x A x t2, i així obtendré, l’altura de l’edifici.
En aquest punt vaig preguntar al meu col·lega si l’estudiant es podia retirar. Va dir que sí i li va posar la nota més alta.
Després d’abandonar el despatx, vaig trobar l’estudiant i li vaig demanar que em contàs les altres respostes. Bé, va dir, hi ha moltes maneres. Per exemple, agafes el baròmetre un dia que faci sol i medeixes la seva altura i la longitud de la seva ombra. Després medeixes l’ombra de l’edifici i aplicant una simple proporció n’obtendrem també l’altura.
Perfecte, li vaig dir, i una altra manera? Sí, va contestar, aquest procediment és molt bàsic, però també serveix. Agafes el baròmetre, et poses a la planta baixa i, segons vas pujant, vas marcant successivament l’altura del baròmetre. Quan ets a dalt contes el nombre de marques i el multipliques per l’altura del baròmetre. El resultat serà l’altura de l’edifici.
Aquest mètode és molt directe, va continuar, però si en vols un de més sofisticat pots fermar el baròmetre a una corda i moure’l com si fos un pèndol. Si calculam que quan està a l’altura del terrat la gravetat és zero i tenim en compte la mesura de l’acceleració de la gravetat en descendir el baròmetre en trajectòria circular en passar per la perpendicular de l’edifici, la diferència entre aquests dos valors, aplicant una senzilla fòrmula trigonomètrica podrem calcular l’altura de l’edifici.
Amb aquest mateix estil, fermes el baròmetre a una corda i el despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l’altura medint el periode de precessió.
En fi, va concloure, hi ha altres maneres, però pobablement la millor sigui agafar el baròmetre i trucar a la porta del porter. Quan obri, dir-li: «Senyor porter, aquí tenc un baròmetre preciós. Si em diu l’altura de l’edifici, li ho regal».
En aquest moment de la conversa, li vaig demanar si coneixia la resposta convencional al problema (la diferència de pressió marcada per un baròmetre a dos llocs diferents ens proporciona la diferència d’altura entre ambdós llocs). És clar que la conec, em va respondre, però durant els estudis els professors sempre em deien que em volien ensenyar a pensar.
A l’estudiant li deien Niels Bohr, físic danès que va obtenir el Premi Nòbel de Física el 1922, més conegut per haver estat el primer que va proposar el model d’àtom amb protons, neutrons i electrons que l’envolten. Va esser fonamentalment l’innovador de la teoria quàntica.
He disfrutat molt de llegir aquesta anècdota.
Molt interessant
…i sucosa!.
Per un moment m’he imaginat la quantitat de closcades que hagués atret en Bohr en els instituts dels anys seixanta… I no sé si la capacitat d’escolta, l’acceptació d’altres maneres de pensar i l’atenció personalitzada deu haver canviat gaire…
Fa devers deu anys que la vaig llegir, en castellà i en paper. La me va passar una companya de feina i encara guard el full. Hi he pensat moltes vegades.
…no té desperdici.
No he vist mai un problema que tengui una única solució, mai!! M’atreviria a dir que les solucions possibles a qualsevol problema poden ser infinites. La creativitat no coneix límits, i això ho haurien de tenir clar tots els alumnes que acaben l’educació primària.
Molt interessant!
És evident que no només hi ha una sola regla o camí per arribar allà mateix…però potser, en molts de casos, només en consideram un com a únic i bo, sense deixar opció a expressar-ne d’altres….
això desgraciadament encara és present a moltes aules escolars….