A la possesió de Sos Sanxos, del terme d’Artà, hi cresqué un pi, entre altres al seu costat, encara que aquest cresqué desmesuradament molt més que els altres, fins al punt que es comentà si, al que es refereix a la seva rama com a la grossor de sa soca, no n’hi havia d’altre a Mallorca.
Mentre tant, succeí l’accident meteorològic d’un fort vendaval que l’arbre derrumbà.
Amb el succés, el propietari de la possessió on es trobava l’arbre caigut, començà a prendre mesures per al seu elaborament, com l’asserrament i trosseig, tot un procés per a treure’n profit de les peces d’aquella descomunal soca.
Pel que fa a tal qüestió, succeí la coincidència de que jo, certa temporada, per qüestions de negocis, els dissabtes anava en tren a Ciutat. I un dels dissabtes, justament al pujar al tren, m’assegué en una de les butaques del departament on seia el senyor de la mencionada possessió. La qüestió va ser que, conversant entre els senyors que ocupaven les demés butaques, sortí a la llum el cas del tan anomenat Pi de Sos Sanxos.
I fou així que aquell senyor ens digué que era el propietari de la possessió en qüestió. Precisament, el bon senyor, ens digué que anava a Ciutat perquè li havien dit que podria haver-hi una asserradora que tingués la capacitat suficient per a trossejar la gran soca del pi.
Mentre en parlàvem, el senyor es tragué de la butxaca de l’abric un bolic de fil, que era la mida de la grossor de la soca de l’arbre, mida que demostrava esser una cosa mai vista.
Una vegada haver arribats a Ciutat, cada qual partí cap allà on tenia les feines, i ja no vaig saber res més del que passà amb aquella soca.
Allò succeí allà pels anys seixanta.
En memòria d’aquell arbre, li he ofert aquest poema:
Arbre que nasqué
a dins terra fonda,
quanta sor tingué!,
i cresqué i cresqué,
i que gran fou son ombra.
Cap amunt pujà
son verdós fullatge,
la guerra sempre guanyà
desafiant
el tempestuós oratge.
Part damunt els altres
sempre guaità
vigorosos sos ramatges
del seu entrorn, els paratges
sempre dominà.
Però un dia,
un cop de vent fort
a terra el tirà.
Oh, trista sort!
I així es derrumbà
per a sempre
el princep de l’imperi florà,
de son terme
del poble d’Artà.
Valent pi!! L’hauria d’haver vist Mossen Costa i Llobera, jejejeje.
A part de la història d’aquell pi, podem veure com abans, en el tren, la gent xarrava amb els qui tenia devora, encara que no es coneixessin, i ara no. Què passa? Què ha canviat? És millor comunicar-se o no comunicar-se?
En la meva opinió, és molt més enriquidor fer un trajecte havent conegut a qualcú. Molta gent pot pensar que és millor posar-se els auriculars i escoltar música a tope, encara que molesti al que tens al costat.
Ara no hi ha cohesió social com abans, ni unes normes cíviques clares. No vull dir que haguem de tornar endarrere, encara que sí que m’agradaria que en el tren els residents a Mallorca m’entenguessin quan jo els parlés en mallorquí, m’agradaria que la persona que s’asseu al meu costat no posés reguetón a tot volumen amb el seu mòvil, m’agradaria que els seients del tren estessin nets i no hi posessin els peus per damunt…
Què està fallant? L’educació cívica? Manca de cohesió?