A poc a poc el sol va amagant-se i deixa pas a l’horabaixa. La fredor com a conseqüència de la humitat s’alça sense pietat i recorrem a la “supercalefacció” del centre per a continuar amb el nostre treball. Ben entrada la tarda pareix que el jovent s’anima una mica a venir a votar.
Cada votant que passa per l’urna, ens deixa el DNI, controlam que aparegui en el cens electoral i apuntam el seu nom a bolígraf a un full de participació. Sonades les sis de l’horabaixa, ja tinc la mà esbraonada de tant d’escriure. Els dits no em responen i les articulacions estan faltes de costum. No sé si tenc cul, tant de seure. El cansament comença a passar-me factura. Els ulls em couen, vermellosos, i les faccions de la cara se m’accentuen. Assaciat, no entenc perquè no s’utilitzen ordinadors per aquestes coses. Llavors me n’adon, estic treballant per a l’Administració que es manté sobre tres pilars bàsics, el primer dels quals és que si hi ha unes quantes maneres de fer una feina sempre s’elegirà aquella més complicada i lenta, tot i que porta igualment al mateix objectiu.
Continua el goteig de votants… les dues darreres hores es fan eternes. Quin cansament. Tot sigui per la democràcia. Encara no he pogut dipositar el nostres vots a l’urna. Hem de ser els últims. El cap em dóna voltes. Val la pena? S’arreglaran les coses? On és la candidatura de la Merkel si realment és la que ens marca el camí? I els mercats, on coi són? Entre tanta pregunta absurda a la fi es tanca la jornada. Ja hem acabat.
Doncs no, ara toca el recompte. La sala es tanca. Hem tingut un 68,20% de participació. Gran expectació. Torna la tensió. Gent ansiosa. Falta d’espai. Ah! No, perdonau, no són les locals. Quasi no hi ha ningú. Sols un grapat de polítics. Que ens són de llunyanes aquestes eleccions. On deies que està la Moncloa? Tampoc hi havia massa emoció. No s’esperava cap sorpresa. Més aviat ja es sabia el resultat. De fet, a Sant Llorenç s’ha sabut sempre.
Començam el recompte:
PPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPP, PSOE, PPPPPPPPPPPPPPPP
PPPPPP, PSOE, PPPPPPPPPPPPPPPPPP, PSM,PPPPPPPPPPPP…
I així tot el recompte. En Pep Gall no espera els resultats del Senat. Tant se val. La derrota és severa. Espanya s’ha tenyit de blau i les gavines tornen comandar el cel. Tant fa. Els mercats continuaran tirant dels fils i Alemanya ens seguirà dictant les nostres normes. Així funciona. L’euro ens ha engolit. És el capitalisme.
A la fi hem acabat el recompte del Senat. Que n’arriba de ser de poc útil aquesta institució i que n’és de complicat el seu recompte. D’aquí el segon pilar de l’Administració: Un càrrec, funció o institució com més inútil millor.
Ja són més de les 22.00. Tot s’ha guardat. S’han emplenat uns centenars d’actes, que si un per a correus, un per enviar a Madrid, un per a l’Ajuntament, un per cada partit polític, un per utilitzar en haver acabat de fregar per no embrutar les rajoles, etc. A cada acta hem estampat mil firmes i encara ens envien a l’ajuntament a fer més firmes. De camí cap allà, ja enfonsat del tot, mort i desganat, necessit tastar alguna cosa. Anam a l’Ajuntament a fer un àpat. Pensa tu. Més firmes. Canviï de firma, ja n’hi ha prou. L’he escurçada. Guany temps. Si amb un sol document i una sola firma tot pot quedar clar i concís s’ha de fer paperassa fins a quedar ben embullats i estampar firmes, firmes i més firmes. I si encara no n’hi ha prou, més papers i més firmes. D’aquí el tercer pilar bàsic: el funcionament de l’Administració és inversament proporcional a l’eficiència i a l’optimització de recursos.
Abatut, emprenc el retorn cap a casa. La Secretària de l’Ajuntament m’ha dit que he estat el més remugador de tots quants érem. M’eliminarà de les llistes a les pròximes eleccions. Prefereix no veure’m, per pesat. Un esbós de rialla em delata la meva alegria. De camí al cotxe pens si em queda alguna cosa dins la gelera. Demà sense falta hauré d’anar a comprar.
FI…