Un dematí de primavera, anava cavalcant un aventurer, assegut a la montura ajustada al briós cavall, per paratges de densa pradera adornada de brillants flors silvestres, besades per l’esplendor d’un sol radiant, mentre els rossinyols exhibien ses melodies.

Amb això, el presumptuós aventurer arribà on es trobava una extensa mansió. I acostant-se a aquesta es trobà en que una bella dama sortia d’aquella mansió per collir unes flors del jardí que la rodejava.

El vianant, quan es trobà a prop d’ella li diu humilment: -Li oferesc mons saluts, bella senyora-. -Amb molt de gust són rebuts. Quina quimera el du per aquí, senyor?-, respon ella. -Manuel és el meu nom-. -I el meu Carme-. -Bé, jo sols he sortit a fer un poc de passeig, avui que fa un dia esplèndid-.   -Sí, molt esplèndid-, diu ella. -Per això, al veure aquest camp vestit de flors i arbres per totes parts, i aquesta gran mansió amb un rivet al seu costat, amb tanta vegetació al seus costats, tanta bellesa m’ha cridat l’atenció, perquè m’agrada lo hermós, senyora Carme-. -De veres que té bon gust, senyor Manuel-. -Bé, som així simplement-.

-Senyora, no la molestaré més, aniré seguint el meu camí-. -No molesta en absolut-, contesta la senyora. -Algun dia tornaré, si no li importa-. -Faltaria més, si així ho desitja-.

I el vianant seguí el seu camí, mentre murmurava, -és clar que tornaré, m’encanta aquesta bella senyora-.

I un bon dia, de suau oratge que feia vibrar el fullatge dels arbres que embellien el verdós paisatge, mentre creuava aquells ermosos paratges cavalcant amb el seu briós cavall, l’aventurer tornà trobar el mateix paradís on feia pocs dies passà una estona xarrant amb la bella dama de la mansió, de la qual en guardava gran record.

El vanidós s’acostà a la majestuosa casa, i en arribar a l’entrada, tocà a la porta. Al moment el va atendre una senyora del senyora del servei. -Què desitja senyor-? -Si, per favor, em pot rebre la senyora-. -El seu nom, per favor-? -Manuel-. -Un moment, senyor-. La serventa anà a donar avís a la senyora al seu aposent, i li diu: -Senyora, hi ha un senyor que demana si el pot rebre-. -Quin és el seu nom-? -Manuel, senyora-. -Feu-lo passar-.

La serventa tornà dient: -Passi, senyor-. Al arribar al peus de la bella dama, diu el visitant: -Li puc besar la mà, senyora-? -És clar, per favor, no es faci el desconegut, senyor Manuel-. -Perdoni, però davant tanta ermosura, un es confon com comportar-se, i el més sensat seria ser cautelós, per lo que fos, com es suposa-. Aquella conversa fou cordial i respectuosa, i mentre anaven devorant minuts, aquell senyor digué: -Si em permet, senyora, puc fer-li una pregunta un poc indiscreta-? -Pregunti, senyor Manuel-. -Me refereixo que, ni avui, ni l’altre dia, no hi he trobat el seu senyor. Com és això-? -Doncs veurà, resulta que el meu espòs va molt enfeinat amb els negocis, i no li queda molt de temps pel demés. Aquest és el motiu per què és poc per aquí, segons a quines hores, per suposat. Els negocis s’han de cuidar constantment-. -Perdoni, però a una bella dama com vosté, no és just que el seu senyor només li xerri de negocis, vosté necessita que el seu senyor li parli d’amor i de coses dolces i boniques-.

La senyora, encara que un poc sorpresa, seguí conversant amb aquell aventurer ben plantat i amb un estil senyoriu, xerrador melós i amorós. Amb aquell vocabulari seductiu, tenaçment en la temàtica de l’amor.

Davant tal situació, la digníssima dama arribà a dubtar de la seva sincera fidelitat al seu volgut espòs, per no estar acostumada a rebre tanta ternura i “amorío” com el d’aquell senyor, encara que vanitós, del qual sortien melòdiques i dolces paraules. I la senyora se’n va témer d’estar immersa en un mar de confusió i incertesa.

Tals visites es repetiren vàries vegades. En una d’elles, en arribar el presumptuós seductor a la mansió, veié que la filla adolescent de la família arribava de l’escola, i veient que anava a travessar el torrentet que regava junt a la mansió, s’avançà i la collí en braços per ajudar-la a creuar.

Mentre allò succeïa, la senyora, mare de la jova, des de la finestra de la seva habitació, veié el fet, que per a ella fou maliciós, causant-li una profunda angoixa. Sentint el perill que allò implicava, intuint quines eren les intencions d’aquell aventurer, la respectuosa dama, al tornar-lo a rebre a casa, amb bones paraules, li digué que fes el favor de no tornar a visitar-la, cosa que l’atrevit seductor complí certament.

La senyora actuà així, abans que el seu espòs se’n temés d’aquell embroll. I l’honrada família seguí duent una vida normal, com sempre l’havien duta, i que el seu espòs es mereixia.