Fa un parell de segles
nasqué un garroveret
en un racó de paret,
entre cards i ortigues,
en uns creuers de vàries fites,
dins sa finca des Saquet.
Anà creixent i creixent,
mal que el castigàs el vent,
per haver crescut a l’ampit,
però ell, fort i valent,
d’aquell mal tracte en sortia llovit.
Fou tal la crescuda,
i tan gran l’altura,
que abastà fulla a fulla,
però la força del vent
venia sempre del mateix component,
i cap a l’altre, la branca s’enduia,
i a d’alt des camí formà l’arcada.
Els qui amb el temps n’han passat,
per a res els destorbava,
així fos un carro envelat
o un camió carregat,
l’espai d’altura sempre els sobrava.
Si el poble alguna cursa organitzava,
en un diumenge per a llevar-se el fred,
la norma que s’exposava
d’allà on la cursa voltava,
la referència essè el Garrover des Saquet.
Tan popular fou el garrover,
que si es xerrava d’algun indret,
si comentari de distància havien de fer,
sempre els venia bé:
com anar fins al Garrover des Saquet.